Cervesada en solidaritat amb Panrico

Des de fa mesos, els treballadors de Panrico estan fent vaga per protestar pels anunciats acomiadaments. La seva és una lluita que fa temps que dura i que ens pot servir d’inspiració a tots.

En solidaritat amb els treballadors de Panrico, que tant necessiten el suport de totes les persones afectades per la lògica neoliberal, sigui en un context o un altre, el proper dijous dia 3 l’assemblea estarà al pati de les fonts durant tot el dia per vendre cerveses i entrepans. La meitat dels beneficis de la venda es donarà als treballadors, que en aquests moments tan durs necessiten del màxim recolzament per tirar endavant amb les seves legítimes reclamacions.
A més, al migdia ens visitaran uns treballadors en vaga per explicar-nos els motius de la seva protesta, què fa l’empresa, com viuen i què pensen fer en la seva lluita.

Perquè tots som afectats, ajuda els treballadors!

Anuncis

Vaga estudiantil, dijous 27 de febrer

Aquest dijous, Dijous Llarder, no tolerem cap mentider: ni govern, ni universitats, ni empreses ni cap altre aprofitat!
Diuen que l’educació anirà millor, però tan sols ens toquen el crostó. Des de quan privatitzar és el millor que pot passar? No et creguis res d’això, no hi facis cas, només volen emportar-se de diners un bon cabàs!
De LOMCEs, retallades i enganyifes ja en tenim un tip! La universitat que ells proposen no és el nostre prototip. Aules massificades, d’això n’hi ha a palades! Beques irresoltes… no n’hi ha per als poca-soltes! No hi ha fons a les arques, afirmen, per això paguem de les nostres butxaques! Que et quedes fora de la universitat, doncs és culpa teva per no haver-t’hi esforçat! Al trinxeraire, pensen, cal donar-li aire!

Tinguem-ho clar i no ens deixem manipular: la nostra educació no serà la seva remuneració! Els estudiants portem anys estafats, ja va sent hora de ser agosarats! Davant d’un govern insolent, cal ser valent. Certament, un dret per generacions reclamat no pot ser mercantilitzat; no deixarem que això passi: a la seva defensa hem d’escarrassar-nos-hi!
Aquest dijous ho demostrarem i no defallirem. La lluita és soferta -ho sabem-, però tenim ànim per la nostra causa correcta. Un cop més ho exclamarem públicament, al carrer manifestament. Al matí, primer a convèncer la facultat; i a la tarda al carrer a exigir allò reclamat. El Bloc Diagonal es reunirà a les sis a Palau Reial, i arribarà a les set a la Plaça Espanya a la mani principal, on amb la PUDUP s’agruparà. No hi pots faltar!

carnaval

Resum de la xerrada “Desobeïm, en marxa pels nostres drets!”

En aquesta xerrada culminant del cicle “De la crisi de règim a les veus del canvi social”, Gerardo Pisarello, professor de Dret Constitucional de la UB, ens dibuixa el marc teòric de la desobediència civil, Gabriela Serra, activista antimilitarista, també hi reflexiona, Gala Pin, membre de la PAH, ens explica les experiències de la PAH com a exemple efectiu de lluita, i finalment Diego Cañamero, portaveu del Sindicato Andaluz de Trabajadores, ens exposa la seva experiència a la seva terra i ens exhorta a fer front als embats contraris al benestar de la més necessitats.

Intervenció de Gerardo Pisarello:

El dret a la resistència, a desobeir, tradicionalment s’ha considerat menys justificat davant de democràcies representatives i constitucionals, perquè la gent té altres canals per expressar-se, sobretot de tipus institucional, i se li reconeixen drets, llavors la desobediència tindria el paper marginal de corregir injustícies.
Tanmateix, en un règim que cada cop és més difícil de dir-se democràtic potser cal replantejar el paper de la desobediència. Perquè, del règim que tenim ara, els grans teòrics de la democràcia, avisa Pisarello, en dirien oligarquia, un règim que tolera simplement unes llibertats, tot i que cada cop són més difícils de mantenir; un règim amb una representació que no només no satisfà tota la ciutadania, sinó que ja ni tan sols porta la veu dels votants; un règim al servei de les empreses i que segueix les exigències del retorn del deute més que no pas l’observança dels drets.

La desobediència civil capa més és l’única eina per frenar els embats autoritaris i posar fre als poders. Com a resposta, s’acostuma a dir que la desobediència no segueix la llei. Però no ens hem de deixar enganyar: la gent que precaritza les relacions laborals, que fa grans fraus fiscals, que privatitza béns comuns… aquests són en realitat els grans desobedients de la legalitat. Qui ocupa els pisos buits, qui ocupa els CAP, els qui ocupen terres… aquests són els qui de defensen més bé els drets i garanteixen de debò el seu exercici.
Cal tenir present, doncs, que la desobediència civil no és només qüestió de legitimitat, també és una qüestió de legalitat, perquè són els qui han construït aquesta legalitat de la qual tan parlen els qui l’incompleixen realment, ells fan una “desobediència incivil”, vulnerant els seus propis principis i criticant aquells que es remeten a la constitució per defensar, per exemple, el dret a l’habitatge.
La de la ciutadania és una desobediència per reclamar no pas privilegis, sinó drets, una desobediència que tot sovint, en definitiva, s’alinea amb la llei, però en contra de la lletra petita de la legalitat que els poderosos pretenen fer servir en benefici propi.

La desobediència ha de ser contagiosa, activament no violenta (però això no vol dir no conflictiva) i massiva, ja que així ot ser transformadora i no la podran aturar. Pisarello ja ens emplaça, per aquet motiu, a trencar amb la por, amb la servitud voluntària: com va dir Luther King, “el problema no és la perversitat de la gent dolenta, sinó la indiferència de la gent bona”.
Tot això s’ha de fer perquè estem en un règim estructuralment violent, que fa el que sigui per assolir els seus objectius. Però adonem-nos que és també un règim senil que ha perdut la seva credibilitat. Pisarello, per il·lustrar-ho, recorre a una altra cita, de Lichtenberg: “Quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen perden el respecte”. No és justificat, per tant, el menyspreu amb el qual els poderosos tracten els moviments desobedients.

Intervenció de Gabriela Serra:

Comença observant que potser ens trobarem en una democràcia legal, però no és en cap cas democràcia ni social ni econòmica. Nosaltres, la ciutadania, estem sent actualment súbdits, per això ens hem de rebel·lar. Com deia Gandhi, el perill més gran per a la llibertat és la por. Perquè darrera de les formes, de la por que ens impedeix veure més enllà i moure’ns, els qui són els amos del món poden seguir fent el que volen.

Les campanyes de desobediència civil, per petites que siguin, són obertes, públiques, amb procés i objectiu compartits i coneguts. D’aquí surt la seva força; això és el que permet que sigui un moviment massiu, sense por.
Són les característiques d’aquests moviments, per tant, el que fa por a les democràcies procedimentals, com la nostra. Gabriela Serra indica, en aquest sentit, els tres passos innegociables i fonamentals que han de tenir: dissidència, resistència i incidència.
Si no fos cert que és això el que fa por als poderosos no es podria explicar la nova normativa del Ministeri de “seguretat ciutadana”, que pretén evitar tal forma de protesta criminalitzant i perseguint les pràctiques de la no-violència activa. Però el règim es posa en evidència, perquè com menys tolerància, més fàcilment veurem que l’Estat no és democràtic. Això dóna llum al fet que la dissidència no l’accepten, en canvi els amos del règim el que fan és legalitzar el seu poder: no és que violin les seves pròpies lleis, com deia el professor Pisarello, sinó que les fan a mida del seu poder a mesura que avança la desobediència, observa la Gabriela.

Acaba reflexionant sobre el fet que tots els nostres actes de llibertat tenen un preu, per tant tots els nostres actes de desobediència tenen un cost. Però és un cost que s’ha d’assumir, que permet que sorgeixi també solidaritat. I cal tenir present que potser la desobediència és la nostra expressió d’exercici del dret individual a decidir, però en global es refereix a la moral del bon ciutadà, perquè la manera d’incidir en una democràcia és el dret a al desobediència, és la nostra responsabilitat. Amb la desobediència, conclou la ponent, tenim la força de la raó, mentre que els poderosos usen la raó de la força i continuen armant-se de les seves lleis i armes. I hem d’estar preparats, perquè anirà a pitjor.

Intervenció de Gala Pin:

Com a representant de la PAH, fa un relat dels fets i accions que la Plataforma dur a terme en la seva campanya de desobediència civil. Fan front al que és injust.
Ens detalla el que busca i persegueix la seva tasca:

  • Demandes de mínims. No s’ha de ser maximalista, sinó ambiciós, intransigent amb coses fonamentals i mínimes, com la dació en pagament.
  • Crear hegemonies.
  • Acció escalar: la desobediència activa és l’última solució davant del fracàs de totes les altres vies. D’aquí la campanya de l’Obra Social de la PAH, perquè alliberar els pisos buits que tenen els bancs és l’única manera de fer efectiu el dret a l’habitatge.
  • Activitat col·lectiva: així es pot fer perdre la por i es pot fer que el ciutadà (el qui ha perdut el pis) s’adoni que no té la culpa de res. L’enemic, en canvi, és comú a tots.
  • Hipòtesi victòria: cada un dels èxits aconseguits per les pràctiques usades és una victòria.
  • Interpel·lar les administracions. Això de fet no es deixa de fer mai, és inherent a la crítica i la desobediència, ja que la PAH acaba fent el que hauria de fer el poder públic. A més, la interpel·lació té lloc realment a l’escena política, perquè es fa palès que les administracions no fan res, no fan el que haurien de fer, per la qual cosa perden la legitimitat. És en aquet punt quan la ciutadania actua, perquè la sobirania real no recau sobre els poders instituïts.

Totes les campanyes que duu a terme la PAH, per tant, segueixen aquests punts. Són característiques dues campanyes: Stop Desnonaments i Obra Social de la PAH. Així mateix, també duen a terme escraches, amb els quals es demostra que la por ha canviat de bàndol. Cal, per això, diu la Gala, no desanimar-se: els poders fàctics poder estar-se armant, però la PAH experimenta cada dia que “sí que es pot”, com sentencia el seu lema.

Intervenció de Diego Cañamero:

Es refereix d’entrada a les injustícies que pateix Andalusia, el mal tracte que ha rebut. Per exemple, el 30% de les terres són considerades com les millors de tot Europa, però en canvi és un territori amb molt d’atur i dos milions de persones en extrema pobresa. Per contra, als rics no els importa mai el benestar ni el sentiment de la gent. Qui governa, si no compleix les seves promeses, si no sap gestionar-ho, si no respecte els drets, es posa en contra del poble, el qual ja no creuen que el representin. Els poderosos actuen fora de la legalitat i de manera immoral. Ells sempre s’omplen la boca de la legalitat, de les normes, de les regles democràtiques… però quina legalitat -es pregunta Cañamero-, quines normes, quines regles? Les seves regles, exigeixen els podersos, a les quals volen que ens hi sotmetem. Però el poble, afirma rotundament en Cañamero, no accepta la seva legalitat, i per això cal la subversió, que no ha de ser cosa individual, perquè tot el que passi a la societat és acció social i afecta a tots.

Des d’Andalusia, la seva organització ja ho procura fer, no pensen permetre que la terra se la quedin els rics. Si convé, a més, també persegueixen els polítics cap a casa seva. Cañamero critica que això es criminalitzi: els politics poden posar el vot per sota la porta, entren a les cases particulars per la televisió, prometen coses que no compleixen i a sobre acusen els qui defensen els seus drets de criminals, doncs això és rebutjable. [En realitat, en ponent directament envia els polítics a la merda, sense dubte la seva intervenció és una exhortació difícil de resumir, per això és ben recomanable de veure’n la gravació]

Diego Cañamero també es refereix a l’acció d’expropiar menjar, una acció que no és només una denúncia, sinó que realment hi ha necessitat de menjar entre els seus. El menjar que van expropiar és de primera necessitat, els aliments que la mateixa Creu Roja considera indispensables. Els poderosos, diu el ponent, s’alarmen davant d’accions com aquesta.
Davant d’un sistema que tracta els desafavorits injustament, en Cañamero es va declarar insubmís a la justícia, la qual cosa vol dir que guarda sempre silenci quan està davant d’un jutge. I està disposat a pagar el cost que això i tota desobediència impliqui, perquè la lluita per la justícia s’ho mereix. No es pensa sotmetre a un sistema de justícia que afavoreix els pocs poderosos, els quals, a diferència d’ell mateix, sí que s’han comportat immoralment.

Actualment, des d’Andalusia estan intentant tirar endavant una campanya per fer una marxa sobre Madrid el 22 de març des de tots els llocs de l’Estat, per col·lapsar la seu del poder central. Perqùe és un sistema polític injust que colpeja tot ciutadà, independentment del vot que hagi emès. Ha de ser, per això, una marxa conjunta, massiva, a la qual tothom s’uneixi, tota la classe obrera, per dir-li al govern i als que el govern representa que no ens agraden, que volem canviar de sistema. No podem permetre que els poderosos segueixin amb la seva, perquè s’ho estan carregant tot. És inaguantable, per exemple, que facin una comissió d’experts sobre les pensions en la qual 9 dels 12 membres són representants de la banca.

Des de la seva organització ja s’han adonat que són diners públics tot el que es malversa i el que la corrupció mou, i que els poders públics segueixen fidelment els banquers i financers. I això és quelcom que no pensen tolerar, és una vergonya.
Tot plegat s’evita amb la lluita al carrer, pacíficament, la mobilització i la unitat. El poble està legitimitat i té el deure ètic de rebel·lar-se contra els pocs que pretenen mantenir els seus privilegis. Per aconseguir que la lluita sigui massiva, diu per acabar en Cañamero, hem de conquistar el poble, hem d’enamorar el poble, amb el nostre exemple, les nostres propostes i el nostre discurs, perquè la revolta contra els rics és la manera d’acabar amb la injustícia.

Resum de la xerrada “Joves i professorat, en lluita contra la precarietat laboral”

En la quarta sessió del cicle “De la crisi de règim a les veus del canvi social”, que va tenir lloc el dia 28 de novembre, Clara Camps, professora associada de Sociologia de la UB, explica la situació precària dels professors, Cristian Cortés, estudiant i becari amb una beca de col·laboració i membre de la Coordinadora Obrera Sindical, ens exhortarà a organitzar-nos, i Álex Rosa, membre de l’Assemblea de Personal Interí i Substitut, ens explicarà com es troba la situació a secundària.

Intervenció de Clara Camps:

Recalca que el model universitari imposa molta disciplina, i els canvis que es produeixen ara ens ensenyen cap a on està anant la universitat. I el que hem de tenir clar és que no es poden entendre per separat la privatització, la precarització i la mecantilització, sinó que tots són processos interrelacionats que segueixen la idea d’un model universitari que vol deixar el saber en mans d’uns pocs.

Tant és així que efectivament la precarietat no es refereix a simples condicions laborals, sinó la seva vinculació amb l’activitat universitària. Certament, si el coneixement i el finançament segueixen la línia empresarial, llavors la universitat també necessitarà organitzar-se com una empresa. La precarietat és el tractament penós del proletariat, igual que a altres llocs. Per exemple, a la UB més del 40% de professors són precaris, cobren 500€ mensuals.
En aquest sentit, la precarietat serveix per sostenir una universitat pública amb un pressupost més baixa, alhora que també serveix, com sempre passa amb les dures condicions laborals, per controlar, aprofitant que els professors no tenen altres possibilitats per desenvolupar-se professionalment.

Els precaris han de seguir uns passos per arribar a ser fixos: seguir els procediments acadèmics de valoració. Això funciona, llavors, també com un sistema de control. Per exemple, escriure en una determinada revista dóna punts científicament, però esciure un llibre per lliure no val rs. I tot sovint el que no es comptabilitza és allò que té a veure amb una certa implicació social. Altres exemples són el fet que s’exigeix d’escriure en publicacions que ningú no es llegeix; i si el professor té un tema d’investigació que no té subvencions, doncs ho té cru per seguir.
En canvi, es valora el que té a veure amb els requisits i interessos que impulsen el nou model universitari.  Això demostra la inextricable relació dels processos, ja que és, per una banda, control de coneixement i, per altra, una manera de fer que els professors es disciplinin i retroalimentar el circuit d’un coneixement allunyat de la situació social real.

De manera complementària a això, sembla que s’estiguin contruint dues universitats paral·leles: una universitat pública amb graus en mans de professors precaris, i màsters lligats a fundacions privades que reben diner públic i destinats només a qui s’ho pugui pagar, amb professors ben pagats. Així, del grau sortirà la mà d’obra barata, flexible mentre estudia i després, i del màster sortirà la mà d’obra professional.

Finalment, cal adonar-se que la disciplina s’imposa també damunt dels estudiants, ja que el pensament neoliberal és imperant. Per això la Clara adverteix que lluitar per una universitat pública i crítica que reverteixi a la societat segurament comença amb el pensament crític a les aules.

Intervenció de Cristian Cortés:

En un primer moment, ell ens explica la seva experiència d’estudiant i de treballador: ha comprovat que la precarietat efectivament també es troba fora de la universitat. Ell veu que el discurs que afirma que entrar a la universitat farà que l’estudiant tingui feina i sigui més precari és fals, a més cada cop costa més treballar i estudiar a la vegada; per contra, la precarietat comença entrant a la universitat per normalitzar la situació a fi que els estudiants hi estiguin acostumats per quan surtin. Per aquest motiu, el ponent ens diu que les expectatives són pitjors i ens adverteix contra l’individualisme imperant en les situacions problemàtiques.

En últim terme, s’està produint una guerra de classes que expulsa les capes populars de la universitat. Efectivament, l’entrada de capital privat, l’externalització i la mercantilització impulsen passes enormes en favor de la minoria. És més, es vol més o menys mantenir la institució universitària gràcies a la precarietat i a l’expulsió de la gent. En els circuits de places de treball, siguin o no de becari, la competència és enorme i hi ha àrees de treball corporativitzades en les quals es fa difícil l’organització horitzontal.

No obstant això, òbviament, com que no és aquest el model que nosaltres volem, doncs cal trobar la gent que es troba en la mateixa situació precària i organitzar-nos. En Cristian defensa que la universitat no ha de ser un lloc banal, de joc o de simple joventut, sinó que és més que això: el que passa a la universitat no és una bombolla, sinó que està inserida en tota la societat. La precarietat efectivament és arreu i tot el que s’aprengui de lluita política a la universitat pot, per aquest motiu, ser exportat. No ens hem de considerar apartats en una nostra esfera de feina precària, sinó que la feina també és un ambient de lluita i no ens hem de deixar trepitjar.
Ara bé, també ens recalca que si la feina pot ser l’ambient on s’actuï políticament indivualment, no ha de ser, però, una lluita aïllada, sinó en col·lectiu, així ens formem junts i s’evita una forta coacció individual. En aquest sentit, en Cristian acaba la seva exhortació assenyalant que la desobediència ha de ser un dels principis rectors que ha de guiar les nostres lluites.

Intervenció d’Álex Rosa:

Aquest mestre ens exposa la situació de precarització a l’educació primària i secundària. Una primera expressió de la precarització que s’hi pot observar és la retallada en el sou dels docents, i una segona manifestació de la precarització és la retallada de plantilla: en 3 anys s’han perdut més de 5000 mestres a primària, tot i que hi ha més de 100.000 alumnes més. Reduir tant les ràtios demostra que es compten les persones com a simples números.
A conseqüència d’aquestes polítiques, no es poden fer classes en bones condicions. D’aquí que augmentin certs transtorns infantil, com el dèficit d’atenció, cosa derivada també de l’alimentació i de l’estrés que cada cop pateixen més les dones per la situació laboral. A l’escola pública, aquests alumnes cada cop són més desatesos.

Pel que fa a la places laborals, resulta que els interins ja no treballen el 100% del temps, sinó que bàsicament treballen entre el 33 i el 40% de la jornada fent substitucions per malalties i amb sous de potser 500€. A això se suma el fet que cal un permís especial de la Generalitat per poder treballar per tercers, cosa que molts professors volen fer per compensar amb una segona feina la pèrdua de sou.
També s’han reduït les hores de coordinació, entre les quals es comptava l’hora de formació. Això vol dir que aquesta ja no és pagada per la Generalitat, sinó que ara s’anima els professors a compartir el coneixement i les experiències que tenen, per tant no hi ha en realitat reciclatge.
De manera específica, es pot destacar que un mestre que es posi malalt no és substituït totalment, sinó només en el 85% del seu temps. Això fa que es treballi amb plantilla reduïda i, evidentment, afecta l’estrès laboral dels docents i la qualitat que reben els alumnes.
És iguament preocupant la competència que es produeix entre els interins per aconseguir puntuació per mèrits, a fi de ser els primers en les llistes de substitució per tenir plaça. Ara bé, aquest sistema es pretén canviar, perquè un avantprojecte del decret de plantilles estipula que la totalitat dels interins podrà ser escollida a dit: es farà a través de perfils que el mateix director del centre crearà de manera específica, cosa que facilitarà que creï les condicions perquè en la llista que es formi aparegui la persona que l’interessa.

Un altre element que l’Álex destaca és l’exigència d’anglès: de cara al 2018 tots els alumnes que surtin de 4t d’ESO hauran d’haver assolit el nivell B2 d’anglès (que es correspon al nivell 5 de l’EOI). El professor que tingui un nivell més elevat d’anglès passarà al davant de la llista d’interinatge. A més, aquesta mesura lingüística també és una manera de començar la casa per la teulada: ni els professors ni l’escola està  ben dotada, ni hi ha un ambient social favorable per aprendre anglès, per exemple sense programes a la televisió. No s’ha de creure que l’escola pot fer-ho tot (sense una societat preparada, no es podrà impulsar l’anglès, per més important que es consideri). Potser caldria una adaptació a les nostres realitats, opina Álex.

L’últim element que pretén destacar és la previsible falta de democràcia en l’organització dels centres educatius. A partir del projecte de llei, els mestres i els professors no podran participar del projecte educatiu del centre. Però, en canvi, sí que podran fer-ho les empreses de l’entorn que inverteixin capital a l’escola. La ingerència de l’interès privat és espectacular, com queda demostrat, per exemple es podria oferir un programa de pràctiques a tals empreses, la qual cosa implica per a ella treball gratis.

Com a advertència final, el ponent assenyala que tot això no passa a l’escola concertada.

Resum de la xerrada “Retallades i mercantilització del sistema universitari”

El dia 27 de novembre va tenir lloc la tercera xerrada del cicle “De la crisi de règim a les veus del canvi social”, centrat en la situació de mercantilització que pateix l’educació. Van participar-hi Noel Huguet, estudiant d’Economia i membre de l’assemblea d’estudiants de la facultat, David Casassas, professor de Sociologia de la UB, Helena Vázquez, estudiant membre del sindicat SEPC i de l’assemblea d’estudiants de Dret de la UPF, Enric Tello, professor de la nostra mateixa facultat i membre de l’Observatori del Sistema Universitari, i Jheysson Salas, estudiant membre del sindicat AEP, de l’assemblea d’estudiants de la nostra facultat i de la Plataforma d’Afectats per les Taxes.

Intervenció de Noel:

En un intent de posar ordre als conceptes de mercantilització i privatització, ens introdueix aquests termes i els ubica dins del canvi de paradigma educatiu que actualment està tenint lloc. Per això, comença fent èmfasi en l’evolució història de la universitat: primer fou una universitat elitista heretada de l’Antic Règim, va evolucionar cap a la universitat fordista, destinada a les masses i necessària per a l’estat de benestar, però actualment canviem vers una universitat empresa, on el coneixement esdevé també sector econòmic. És en aquest sentit que cal entendre el concepte de mercantilització, del qual podem distingir dos eixos:-Funció social: socialització de costos i privatització de guanys.
-Processos interns: negoci del coneixement, privatització parcial.

El sistema integral públic avança cap a un sistema de mercat global, en el qual l’empresa ofereix el seu servei, sense tenir en compte qualsevol efecte, només centrada en la utilitat. Es tracta d’una tendència que ja es podia resseguir des de temps enrera, però òbviament la crisi ha servit d’excusa i d’empenta per a la transformació. Que sempre s’ha volgut fer, es pot comprovar amb les intencions de, per exemple, diversos membres de consells socials.
Així doncs, actualment s’ha impulsat un darrer pla en el procés de transformació, que és l’Estratègia Universitat 2015-2020. És sota el seu paraigües, per exemple, que es fan les beques préstec.

En Noel ja adverteix que grans empreses, i no tan grans, es troben darrera de la transformació. Són, de fet, els membres d’institucions empresarials i també bancàries els que elaboren informes amb els quals pretenen orientar cap a on hauria d’anar l’educació, informes que són els que políticament se segueixen i es consideren fets per “experts”.
Ens trobem, amb això, amb un discurs ben intrincat amb el pensament neoliberal. S’aprofita, a més, la mala imatge i els defectes actuals que té la universitat per voler impulsar el seu projecte. Hem de no deixar-nos enganyar pels eufemismes que es puguin fer servir per justificar-lo, perquè darrera de tots ells i darrera de les idees que l’impulsen només hi ha interès per al capital.

En definitiva, la universitat actualment s’està integrant amb les noves pautes de funcionament general neoliberal: finançament privat, individualisme, competència entre universitats, tranformació del govern… Com a resultat, se’ns presenta una universitat elitista, amb barreres d’accés i que facilita el traspàs de riquesa i treball en perjudici de les classes populars.

Intervenció de David Casassas:

El ponent pretén posar damunt la taula un parell de claus teòriques interpretatives per saber contextualitzar i entendre el fenomen.

En primer lloc, el professor Casassas ens vol situar en la lògica del capitalisme: el capitalisme té a veure amb el que s’ha anomenat acumulació per despossessió. Això és: la transferència dels recursos dels que menys tenen a una minoria i acumulació privativa, per tant que exclou altres parts de la població. Cal igualment tenir present que aquest procés socials va acompanyat de conflictes socials i repressió.
En efecte, com que la privatització és exclusiva i excloent, llavors és quan sorgeixen els problemes i quan els desposseïts han patit un perjudici que els obliga a recórrer a aquells que s’han apropiat de les seves coses.

Aquesta lògica la trobem fàcilment en el camp de l’educació: apujar les taxes pot desposseir-nos en general de quelcom que és comú i que pot ser potenciat com més gent se n’aprofiti. Els recursos que ofereix l’educació, a més, permeten a la ciutadania apoderar-se. Com a alternativa, nosaltres podem pensar formes polítiques per reconstruir el gaudi d’uns recursos que a tots ens afecten i reflexionar com podem fer-ho. Actualment, però, estem a la defensiva davant dels poderosos, però podem passar a l’atac reconstruint els espais que ens apoderen i recorrent, sobretot, a la incondicionalitat dels drets.

En segon lloc, el ponent ens convida a pensar sobre la finalitat de les nostres activitats, a ditingir entre el coneixement autotèlic i el coneixement finalista. Sembla avui dia que amb l’impuls de les noves polítiques i la lògica mercantilitzadora tot acaba caient en la lògica finalista. Però hem de ser capaços d’anar més enllà i saber veure que el mercat no pot remunerar allò que té interès ni la curiositat. Cal reclamar que, si bé el coneixement instrumental és important, també hem de defensar el coneixement autotèlic, tant per principis (perquè val la pena per si mateix) com per donar les bases al coneixement pràctic (perquè el coneixement finalista pugui ser efectiu i tingui sentit).

Per altra banda, però, cal igualment notar que el mercat, en abstracte, no és el problema, sinó l’obligatorietat dels mercats arreu, ja que es converteix en inevitable. Vet aquí perquè la mercantilització és tan profunda socialment. En aquest sentit, en Casassas critica aquesta obligatorietat i pensa, com ja han fet altres marxistes, que hem de poder decidir com volem les societats de mercat.
Per acabar, i seguint aquesta línia, el ponent ja ens llença la idea que podem pensar com han de ser les institucions de mercat en clau emancipatòria.

Intervenció d’Helena Vázquez:

L’Helena pretén concretar algunes de les línies pràctiques a les quals tot els procés de mercantilització, tal i com s’ha detallat, s’està aplicant. També vol, per aquest motiu, donar-nos eines per veure com són els canvis. Ens ho vol exemplificar, en últim terme, tot i que també és problema saber identificar com avança el procés, perquè els canvis són una cosa progressiva. En tot cas, identifica diversos àmbits:

  • Governança: sota la idea que la pública no funciona i que s’ha d’esmenar. Malgrat la proposta específica que ha fet el govern català d’uan nova governança, encara no sabem com es materialitzarà, perquè sempre hi poden haver canvis. En tot cas, el que està clar és que hom té la idea de treure el funcionament democràtic de les institucions universitàries i fer-hi entrar les empreses.
    Així mateix, la nova idea de governament universitari només es pot entendre si es posa en el context d’un mercat d’universitats. Això tindrà incidència en el finançament i en la qualitat del bé del coneixement. Si és un bé mercantil, la universitat estarà sotmesa a una avaluació igual com les que es fan als productes que surten d’una empresa.
  • Recerca: hi ha fuga de coneixement i benefici, ja que són externalitzats. Les empreses aprofiten la infraestructura i el finançament públic. Per exemple, si el projecte investigador resulta ser un fracàs, tota la despesa recau en els diners públics.
  • Centres adscrits: ja són privatius, però reben diners públics. És de suposar que s’agreujarà més.

Intervenció d’Enric Tello:

El professor Tello vol fer èmfasi en el fet que encara que critiquem la mercantilització, això no vol dir que defensem també el model actual, que té igualment els seus defectes. En tot cas, sí que recalca que cal pensar, per poder canviar, en coses grosses que tinguin efecte en l’estructuració de l’educació. En aquest sentit, la passa més gran que s’ha fet de moment per privatització la universitat ha consistit a fer pagar una part molt gran del cost als estudiants i les seves famílies.
Per demostrar això i constatar la situació en la qual es troba l’educació, el professor Tello presenta breument les dades dels tres informes que ha elaborat l’OSU:

  1. En un primer estudi, es va veure que el que paga realment l’estudiant s’ha incrementat enormement.
  2. També es va voler contrastar l’afirmació típica del discurs segons la qual “apujar matrícules és el que fa tothom”. En realitat, a Europa hi ha diversitat de models, no hi ha model únic. Però es pot dir, gràcies a les conclusions d’un estudi comparatiu amb la UE, que Catalunya i Espanya ja són dels territoris més cars.
  3. Aprofundint en la qüestió anterior, es comprova que no hi ha beques per contrarestar l’efecte dels preus alts, com sí que passa a la resta d’estats cars de la UE. A més, la majoria de beques als estats europeus es concedeixen per necessitat, no per mèrit. Segons això, el discurs pel qual s’afirma que es donen més beques és fals. Queda clar quan observem que el grau de cobertura per beques a Espanya i Catalunya ronda el 20%, un dels nivells més baixos de la UE, una distribució, a més, que no es correspon amb els països que fan pagar més.

Intervenció de Jheysson Salas:

Presenta ràpidament un seguit de dades per exposar la situació dels preus de matrícula i, sobretot, de l’endeutament estudiantil. Transmet la idea que el tipus de model universitari tendeix a acostar-se al model anglosaxó, on l’endeutament dels estudiants és enorme i, fins i tot, en les universitats privades la taxa de fracàs és molt alta.

Resum de la xerrada “Del deute il·legítim a les retallades socials”

En la segona xerrada de la setmana, que va tenir lloc el 26 de novembre, organitzada dins del cicle “De la crisi de règim a les veus del canvi social”, intervenen Ramon Franquesa, professor d’Economia de la UB, Inés Marco, que fa el doctorat a la UB i és membre de la Plataforma Auditoria Ciutadana pel Deute, i Isabel Chacón, membre de la campanya Juntes Podem!

Intervenció de Ramon Franquesa:

El professor Franquesa en la seva intervenció critica la naturalesa dels pressupostos i els efectes negatius sobre el benestar de les persones. De fet, ja recalca que els nous pressupostos que properament s’han de votar al Parlament (i per aquest motiu emplaça tothom a envoltar el Parlament el 4 de desembre contra els pressupostos) són profundament antisocials. S’hi recull que cal assolir un objectiu del dèficit de l’1%, la qual cosa vol dir que el dèfcit que el govern podria gastar durant l’exercici queda prelimitat. Aquesta ha estat una imposició de la UE, un espai polític que no ha estat escollit i no es pot ingerir en la sobirania dels estats. CiU i ERC, però, accepten la submissió: ells parlen de la sobirania quan es refereixen al dret a decidir, però ignoren els efectes negatius de les seves polítiques i no contemplen altres tipus de sobirania.
Per culpa d’aquesta prelimitació en els pressupostos, es consoliden les retallades. Fins a dia d’avui, ja hi ha un 22% de retallades acumulades. Òbviament, això té el seu efecte negatiu en el benestar de la gent: Catalunya és el segon país més desigual de la UE, per darrera de Letònia.

En l’àmbit educatiu, s’ha passat a destinar un 5,4% a un 4,8% del pressupost. Es demostra, així, que hi ha altres prioritats que no són atendre la ciutadania. En efecte, com que econòmicament no s’aposta per una recuperació productiva, es pretén, en canvi, augmentar el pagament el deute. Aquí és on trobem la vinculació entre la crisi del deute i les retallades i les polítiques neoliberals.
Per treure diners per pagar, hom defensa les privatitzacion, per això la Generalitat es ven patrimoni púlbic, edificis de l’administració. També es pot arribar a les privatitzacions en l’ús dels recursos, com és el cas de l’aigua (que ha portat gran corrupció), amb la qual cosa es fa negoci amb recursos imprescindibles.

Es pot preveure que aquests pressupostos no es compliran, sobretot per la banda dels ingressos. Per exemple, la tarifa que es vol aplicar als bancs s’ha muntat molt malament tècnicament, per la qual cosa ben probablement s’esmentarà i no passarà. És cert que s’han pretès imposar més taxes, sí, però això no té perquè fer augmentar els ingressos, com ha passat a la universitat quan es van augmentar les taxes dels estudiants. En el cas del patrimoni públic, no se’n rendibilitzarà la venda, perquè es ven a preu de saldo. A més, cal tenir present que és fals que vendre patrimoni públic ajudi a pagar el deute, ja qualsevol economista sap que el deute net es comptabilitza restant al que es deu el patrimoni propi. Amb tot plegat, ens trobarem que no hi haurà ni tan sols per pagar coses que sí que es contemplaven en els pressupostos.
Un dels arguments de tipus nacionalista que s’esgrimeixen com a justificació de les retallades és la situació fiscalment injusta de Catalunya dins de l’Estat. Eefectivament té un tractament fiscal que no és equilibrat. Ara bé, el professor Franquesa observa que, suposant que es reequilibrés, el guany només compensaria el 15% de la despesa social. El problema, per tant, es troba en les polítiques que ara s’apliquen.

La solució passa per canviar el marc en el qual s’insereixen aquestes polítiques. Convé seguir unes profundes transformacions econòmiques, que són, segons Franquesa, les següents:

  • Cal un nou sistema monetari, però no és necessari sortir de la zona euro, si bé aquesta és una discussió que divideix els economistes progressistes. La qüestió és que ara simplement el BCE té prohibit deixar diners a la gent o a les administracions, sinó que els deixa als bancs privats, que fan negoci amb el deute, ja que les administracions i la gent cada cop deu  més.
  • Cal declarar il·legal el deute que s’ha imposat per aquesta estafa financera.
  • Cal posar recursos en l’activitat social productiva.
  • Cal protecció social per als més dèbils, d’aquí la iniciativa de la renda garantida, que reconeix, a més, el mateix Estatut de Catalunya.
  • Gravar els més rics. El que ara es produeix és una redistribució en benefici dels pocs més rics.

Finalment, el que nosaltres podem fer per començar a plantar cara és seguir tres senzils passos:
1) Informar-nos, per frenar la ignorància induïda pels mitjans de comunicació;
2) Organitzar-nos, tenint en compte que mentre nosaltres estem en multitud d’organitzacions de protesta el nostre adversari sí que està profundament organitzat i segueix rigorosament el seu pla; i
3) Lluitar, perquè anar a votar cada 4 anys no canvia la cosa de fons, sinó que cal també una responsabilitat personal i compromesa amb la mobilització permanent i contínua. Podem ser imperables si tots els aturats i tots els qui acabem desprotegits ens movem. Davant d’això, els poderosos tremolen. Per exemple, no hi haurà policia que pugui aturar tots els desnonants si decideixen esbotzar la porta de casa i ocupar-la. Ara bé, això és un procés, i no accions radicals concretes.

Intervenció d’Inés Marco:

Inés Marco, membre de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, ens explica, en primer lloc, el treball d’aquesta organització: sorgeix el 2011 de la confluència d’organitzacions que treballen sobre el deute extern i el 15-M i altres moviments que investigaven sobre el vincle entre deute i retallades. Efectivament, l’objectiu d’aquesta plataforma és comprovar ben empíricament (d’aquí que durant la seva intervenció hagi ofert tantes dades) quina és la naturalesa del deute i vol exigir que deixi de pagar-se una irresponsabilitat dels bancs amb els diners públics.

En segon lloc, la Inés ens explica com està la situació del deute i, per començar, recalca que cal observar el paper dels estats de l’hemisferi sud, ja que allà ja ha passat amb el deute el mateix que passa ara aquí, i de fet segueix passant. Els mitjans de comunicació, tanmateix, volen amagar veritats que eren molt evidents. Per aquest motiu, la Inés es pretén desmitificar tres enganys que s’han anat difonent: que el deute és públic, que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i que el sistema de drets socials és insostenible.

1. Sobre la naturalesa del deute:
Un dels discursos preponderants és que ens trobàvem davant d’una crisi de deute públic, tot i que en realitat inicialment era privat. Del deute privat, a més a més,  només un 25% correspon al deute familiar, la resta és d’empreses, així com bancs, cosa lògica si sabem que Espanya vivia en una bombolla. Però encara hi ha més: el 95% d’aquest deute privat d’empreses correspon a les grans empreses. El motiu pel qual es va tornant cada cop més públic és perquè el seu deute privat s’acaba socialitzant pels rescats, amb la qual cosa és l’Estat qui assumeix la càrrega.
Les dades demostren, per altra banda, que els bancs i les empreses espanyols estan endeutats sobretot amb bancs alemanys i, en segon lloc, amb francesos. Això vol dir que si la banca espanyola diexés de pagar, tot seguit cauria la banca alemanya, i darrera seu la francesa, per la qual cosa llavors hauria de ser l’Estat alemany qui sufragués el deute. D’aquí s’entén la gran pressió política.

2. “El sistema de drets és insostenible”?
Un segon mite que es deia és que l’estat de benestar és car, fins i tot que malversa diners. Una simple comparació de dades entre Espanya i Europa demostra que això no és així: la despesa social d’Espanya sempre ha estat per sota de l’europea. L’economista Vicenç Navarro, ens recorda la Inés, ho ha estudiat molt bé. No és cert, per tant, que no es pogués pagar aquesta despesa social.

3. “Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”?
Ha estat dominant sempre un discurs que culpabilitzava la ciutadania de la crisi per, suposadament, haver viscut per damunt de les seves possibilitats, com volent recalcar (i tot sovint el discurs ho presentava unit al punt que el sistema de drets és insostenible) que hi ha hagut molta despesa. Tanmateix, tot això es deia sense presta també atenció als ingressos. Sabem que el gruix dels ingressos és l’IVA i l’IRPF i, per altra banda, l’impost de societats ha anat disminuint en els últims anys. Si de debò hem de tenir una fiscalitat més equilibrada, també s’ha de reformar el sistema d’ingressos, i no les despeses.

En una tercera part de la seva intervenció, la Inés es torna a fixar en el circuit de pagament del deute: les ajudes públiques a la banca. És evident que la banca té un problema de solvència i no de liquiditat, d’aquí que s’impulsin públicament mesures de capitalització, amb la idea que l’Estat assumeixi el deute socialitzat. Dels molts tipus d’ajudes públiques, però, s’observa que la més comuna no és la capitalització directa, sinó l’existència d’avals, és a dir, l’Estat avala els préstecs dels bancs en cas que no poguessin retornar-lo.
Sigui com sigui, en total s’han dona 1,4 bilions d’€ a la banca des de 2010. Cal adonar-se, a més, que cada cop cal pagar més interessos del deute, per això es tindran menys diners públics per destinar-los a altres coses. Dels pressupostos espanyols per al 2013, el pagament del deute ja suposa un 11%.

En definitiva, coneixent tota aquesta situació, la PACD es proposa considerar el deute il·legítim. Com que hi ha hagut decisions polítiques d’alt nivell, no s’ha discutit en societat si volem afrontar els problemes que tenim, si hem de pagar o no el deute. La ciutadania només ha d’afrontar, per aquest motiu, el que ha fet la societat. En canvi, el que els governants fan és, com s’ha demostrat amb la reforma de la Constitució, fer prioritari el pagament del deute per davant de l’oferiment d’altres serveis. Per aquest mateix motiu, també es pot dir que aquest pagament del deute també és il·legal.

Intervenció d’Isabel Chacón:

Dos seran els temes que tractarà: en primer lloc, l’aspecte organitzatiu de Juntes Podem!, la campanya cívica per aturar els pressupostos, i, en segon lloc, el que es dediquen a fer.

Ja des del 15-M es va decidir d’organitzar-se en barris i amb els veïns i, sobretot, els centres de treball, i d’intentar fer confluir tots els nuclis organitzatius. D’aquí que sigui significativa la unió amb el sector de la sanitat i de l’educació. S’han muntat, per això, plataformes organitzatives més enllà del que poguessin fer els sindicats majoritaris.
Des del 23 de febrer, tots els col·lectius van decidir seguir tres punts compartits organitzatius i de coordinació, a fi de donar força al moviment i sabent que les decisions polítiques que es prenguin i les materialitzacions en els pressupostos no tenen per objectiu enfortir els drets ciutadans. Aquest tres punts van ser:
1) Suport mutu.
2) Desobediència, no només als pressupostos, sinó de tots els espais decisoris, perquè el que decideixen afecta enormement a tothom.
3) Campanya per atrrar els pressupostos “de la misèria”.

És d’aquesta tasca organitzativa, amb la qual es pretenia fer alçar els discursos, fer pedagogia i arribar a tota la població, va sorgir, per tant, la campanya Juntes Podem!. Gràcies a la tasca de tots els col·lectius, s’han pogut extreure quatre eixos del que representen els pressupostos:
1r: La ciutadania paga els beneficis dels aprofitats de la crisi.
2n: Es venen els béns comuns.
3r: S’aguditzen les retallades i les privatitzacions.
4t: Els rics no paguen.

La campanya de Juntes Podem! va començar amb un escarni i un repartiment de cartes als parlamentaris per demanar-los que desobeïssin. Es tracta d’un acte simbòlic que pretén, però, constatar la gravetat de la qüestió i mobilitzar la ciutadania. De fet, el proper dia 12 de desembre s’han de discutir els pressupostos al Parlament.
Aquest ha estat l’inici, doncs, d’una campanya que vol tractar els problemes directament entrant als centre de treball, sobretot dels serveis públics, així es fa caliu i es fa veure a tots els treballadors que no han de tenir por. És molt important la mobilització, per això. Efectivament pot començar a l’espai sectorial, però s’ha de traslladar a l’ambient general, d’aquí el paper de Juntes Podem!, que ha de ser una plataforma que igualment ha de seguir encara que s’aprovin els pressupostos.

Resum de la xerrada “La crisi explicada a una ciutadania estafada”

En la primera xerrada (a data 25 de novembre), del cicle de xerrades “De la crisi de règim a les veus del canvi social”, Josep Manel Busqueta, doctor en Economia i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, ens presenta les claus per entendre la crisi a partir de la publicació del seu llibre L’hora dels voltors.

Josep Manel Busqueta ens posa en primer lloc en antecedents de la gestació del llibre. Fa vint anys que forma part del Seminari Taifa, el qual li va oferir el marc conceptual per comprendre més adequadament la realitat, a més des del Seminari s’intenten aportar els seus coneixements per incidir en la realitat. Busqueta afirma que dins del Seminari va desaprendre allò que fins llavors havia après de la realitat.
Com a resultat d’aquest treball crític a Taifa i de la seva visió personal, ha elaborat el llibre L’hora dels voltors, una interpretació que encara no s’havia fet en català. Totes les visions vénen d’una determinada interpretació de la realitat, per això la seva, diu l’autor, és una altra visió que espera que es pugui convertir en una font d’arguments per la lluita quotidiana.

En el llibre, enfoca quatre dimensions de la crisi i de la situació econòmica, d’on deriva quatre tesis principals. Els quatre aspectes que analitza són: 1) les causes de la crisi; 2) els responsables de la crisi; 3) el moment actual de la crisi; i 4) cap a on va el capitalisme.

1) Tesi: el capitalisme és crisi.

L’explicació corrent que es dóna és que la crisi és causada per l’avarícia dels banquers. És sobtós que s’usi això per explicar-ho, ja que des d’Adam Smit es deia que justament l’avarícia és un dels motors de la societat. És una contradicció.
Les causes, en realitat, no són elements externs a la mateixa dinàmica capitalista. El pensament marxista té altres eines per explicar com la mateixa dinàmica contradictòria acaba desembocant en les crisis. Es pot dir, generalment es fa, que de la crisi se’n surt enfortit, però el cert és que el que és beneficiós per al capitalista en concret no ho és quan es generalitza a nivell social: a mesura que la dinàmica inversora i productiva augmenta, es generen unes condicions socials que no permeten absorbir ni els productes ni fer més inversions lucratives.
És en aquest punt de la dinàmica capitalista que es desenvolupa la crisi: sobreproducció i subconsum van de la mà. Per això, acabar amb la crisi seria el mateix que acabar amb el capitalisme, i és per aquet motiu que els qui es beneficien d’això no estan disposats a donar-ho per acabat.

En el moment de crisi, el capitalisme tendeix cap a un procés de reestructuració per recuperar la taxa de guany. Actualment, aquest procés és la globalització, que implica transnacionalització productiva, expansió vertival i globalització financera (el capital financer intervé en els sectors de l’economia amb els quals sembla que pot obtenir beneficis ràpids i immediats). Això genera unes condicions perquè el capitalisme torni a ser fluid. Val a dir, a opinió de Busqueta, que aquesta estratègia neoliberal ha tingut un èxit absolut, però s’ha aconseguit a costa de perjudicar les condicions salarials, i això ha afectat de nou negativament l’economia i el benestar social general: el consum (que és la manera de retornar positivament la producció) l’ha de dur a terme unes persones que cada cop tenen menys capacitat d’absorció. La manera de quadrar el circuit, davant d’aquesta deficiència, és el crèdit. D’aquí que hi hagi bombolles: la crisi financera es trasllada a estats (i societats) sencers.

2) Tesi: la ciutadania corrent no és responsable d’una crisi que no s’origina el 2007, sinó abans.

Les condicions socioeconòmiques que acaben desembocant a la crisi s’han anat gestant en els últims 35 anys. A Espanya específicament, els Pactes de la Moncloa en són l’exemplificació,  ja que havien de ser els acords que permetessin modernitzar l’economia. Ara bé, cal observar que les pautes de modernització es marquen en les institucions supranacionals, sota la lògica de l'”ajust positiu”, que implica que hi ha de dur a terme la modernització han de ser les empreses, i, per atreure-les, cal una dura política de preus.

Felipe González va aplicar a l’Estat espanyol les pautes d’una activitat econòmica que havia de ser coherent amb el procés d’integració europea. La integració europea implica un desmantellament de l’economia espanyola davant d’una economoia, l’europea, molt més moderna. Per això es van desemborsar grans quantitats de diner públic per modernitzar un teixit productiu que, un cop sanejat, es va vendre al millor postor. Alhora, es produeix un atur creixent i un perjudici a la balança comercial. En canvi, la forma de crear ocupació serà amb qualsevol tècnica de precarietat, i la manera de compensar una economia que no funciona, i més des que s’entra a l’euro (cosa que suposa satisfer uns controls de dèficit, de despesa i de condicions de treball), serà basant l’economia productiva en sectors especuladors.

En definitiva, Busqueta recalca que plantejar que la responsabilitat de la crisi ha estat de les persones que han hagut d’aguantar sobre les seves espatlles el procés de modernització és intolerable!

3) Tesi: l’hora dels voltors, l’hora del saqueig

La baixada d’ingressos i l’augment de les despeses, una economia sense teixit productiu i amb dèficit enorme… tot això només es pot resoldre amb deute públic. Però el deute, de nou, es refereix a la banca i, doncs, fa que s’entri un altre cop en un sistema de despossessió. En efecte, el deute públic obliga uns interessos a unes institucions financeres especuladores. Ens trobem davant d’una situació d’autèntic saqueig. Però, a més, la idea neoliberal és que entrin els poders privats dins d’aquest circuit, perquè ja se sap que per la seva ideologia són els que poden permetre que tot això pugui ser sostenible. D’aquesta manera, en realitat, és com tenim les privatitzacions de sempre però amb la intervenció pública.
Són mesures, per tant, que no serveixen per recuperar l’economia real, la solvència. Qui millori nominalment no la fa més solvent. Llavors, la seva funció és justament de saqueix, d’expoliar tot allò que ja pot haver quedat desmantellat, és a dir, posar en mans del sector financer (i de les persones més ben situades) els recursos de la població.
És “curiós”, tanmateix, que ara les institucions supranacionals ja reconeixen que les mesures no han tingut els efectes que esperaven i no només això, sinó que un element tan important de la teoria econòmica com és el teorema Roloff-Reinhald ja ha estat considerat, per aquestes mateixes institucions, fals, però segueix sent quelcom que s’ensenya a les facultats d’Economia.

4) Tesi: el capitalisme no pot recuperar-se

Hi ha un col·lapse social evident, llavors el capitalisme intentarà amb taxes de creixement més baixes aconseguir unes taxes de benefici més altes, per tant  hi haurà més explotació. A més, aquest sistema ja s’ha vist que ha provocat la destrucció del medi ambient i aguditza el saqueig no tolerant qualsevol mecanisme democràtic.
El paradigma del capitalisme farà que només els qui aguantin els perjudicis, els qui treballin molt per molt poc, els qui tinguin molts de títols i puguin aguantar la pressió laboral i psicològica de canviar constantment de feina… només aquests “superherois” podran integrar-se en la lògica del capitalisme exitós.

En conclusió, nosaltres els crítics i els qui no estem disposats a ser aquesta mena de “superheroi” hem d’avançar per superar el capitalisme. I això s’està fent, de manera petita, de moment. El plantejament inicial que necessitem per aquesta superació tan necessària és el de democratitzar l’economia: controlar què es produeix i com. Per exemple des del Seminari Taifa s’està treballant en “models autocentrats” de producció, models endògens en què els mercats internacionals estiguin subordinats a la decisió interna sobirana.
La transformació de la societat la podem impulsar amb processos socials construïts col·lectivament que ens dignifiquin com a persones.