Moviment obrer cooperatiu català entre 1870 i 1939

El dimecres 21 de desembre, Ivan Miró ens ha ofert una xerrada interessantíssima sobre el moviment obrer autònom fins l’any 1939, a partir de la recerca històrica que la cooperativa de treball a la qual forma part, la Ciutat Invisible, va realitzar al barri de Sants com a exemple de Catalunya, recerca que ara han presentat en un llibre.

En el clima de la industrialització pròpia del segle XIX, el proletariat català vivia en una condicions de vida penoses. Va ser especialment a partir de 1870 quan el moviment obrer cooperativista s’estenia com a mecanisme que el proletariat feia servir “intuïtivament” per, unit autònomament, satisfer les necessitats bàsiques i assegurar la seva subsistència. Justament les condicions penoses del moment és el que determinava el tipus de cooperativa obrera que es configurava: cooperatives de consum, aquelles gràcies a les quals, sovint gestionades per dones, els obrers (els associats a les cooperatives) podien autoabastar-se i evitar l’intermediari capitalista.
El polític català Joan Tutau, que visità una de les cooperatives pioneres d’Europa, la de Rochdale (Anglaterra), va teoritzar ja a la dècada de 1860 sobre el moviment cooperativista, i precisament defensava que els obrers s’havien d’associar per consum perquè és el que inicialment necessitaven, abans de dedicar-se a les cooperatives de treball i a les cooperatives de crèdit.
D’altra banda, les cooperatives no només asseguraven, de manera autogestionària, l’accés als productes de primera necessitat, sinó que també oferien una mena de cobertura en prestacions socials entre els obrers, molt abans de l’existència de l’estat del benestar: caixes de resistència (recollida de diners per fer front a grans despeses a què els obrers poguessin estar subjectes), paga d’atur, creació d’escoles. D’aquesta manera, les cooperatives també suposaven un model d’organització obrera alternatiu al dels sindicats.

Durant el segle XX, es va viure un clima especialment tens de lluita obrera en les dècades de 1910 i, sobretot, 1920, durant les quals hom prioritzava la lluita de classes i no l’organització obrera en cooperatives. Tanmateix, un important fet va demostar la utilitat de les cooperatives per la supervivència obrera i, en darrera instància, de les persones: com a conseqüència de l’estat de guerra del tancament patronal que seguiren a la vaga de La Canadenca (febrer de 1919) com a mesura per aixafar el moviment obrer sindical, les cooperatives es van obrir de manera generals als obrers i es van estendre arreu.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, a més, la cultura cooperativa es va enfortir perquè els sindicats, com que estaven prohibits per ser associacions polítiques, cosa que no són les cooperatives, utilitzaven precisament l’entremat cooperativista per continuar existint. Els centres cooperativistes funcionaven àmpliament a nivell popular.
Aquesta és la base que es va voler usar per formar cooperatives de treball (de producció), però l’intent fou poc reeixit.

En temps de la II República, el moviment cooperativista va rebre el suport institucional: la Llei de Cooperatives, que va permetre realment un creixement del moviment obrer autònom, va ser obert a les dones (ja que generalment era dominat pels homes) i es van poder fer fàbriques pròpies. Com a exemple, el 1935 a Sants hi havia 5 grans cooperatives de consum amb 400 famílies associades a cada una. Per aquella època, a més, una gran cooperativa de producció podia tenir fins a 14.000 kg. de pa, i una de petita uns 1.000.
Durant el cop d’estat (juliol de 1936), una data en la qual la majoria del moviment obrer ja estava organitzat d’una manera o altra, les cooperatives de consum de Barcelona van abastar les barricades populars: els béns primaris es van esgotar en benefici de la resistència al feixisme.
En el clima bèl·lic, quan es buscava una economia de guerra, existia el conflicte entre el col·lectivisme i el cooperativisme. El moviment cooperativista, atès que no comptava amb força política, estava en desavantatge davant sobretot de la CNT, que, com a sindicat, advocava pel col·lectivisme, és a dir, que l’accés als béns fos per a tots i no només dels associats, i que fossin gestionats pel sindicat i no pels mateixos beneficiaris. El PSUC, d’altra banda, optà pel lliure comerç a nivell alimentari, per tal que la burgesia no s’espantés i poguessin derrotar els feixisme.
Un decret del govern Companys va fixar la solució: les cooperatives de consum no havien de ser col·lactivitzades, però sí les de treball.
De nou, el moviment cooperativista amplià el seu suport quan les forces revolucionàries es van adonar que l’autogestió podia ser una sortida als problemes de subministrament a la rereguarda, a partir de 1937. Així, a petites ciutats algunes cooperatives escampen el consum autogestionari en benefici de tota la població, de manera que ja el 1938 les cooperatives són una alternativa econòmica revolucionària a les col·lectivitzacions a la Generalitat.

Amb l’ocupació franquista, es van acabar 70 anys de cooperativisme obrer, de la tradició obrera autogestionària, que ha costat molt de recuperar mínimament. I amb el llibre que han publicat, Miró defensa que aquesta és una història a recuperar per fer justícia, alhora que diu que la memòria històrica parla dels cadàvers, però no de les polítiques d’emancipació social. Així mateix, conèixer aquesta història pot donar idees en els nostres temps actuals: “l’estat del benestar està sent destruït pels mateixos capitalistes”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s