Quant paga l’estudiant?

Avui al matí ha tingut lloc la presentació del primer informe elaborat per l’Observatori del Sistema Universitari: “Quant paga l’estudiant? Preus i taxes de matrícula universitària a Catalunya, Espanya i el món“, presentat per la seva coordinador Vera Sacristán, amb la intervenció d’Agustí Colom, Jorge Calero, ambdós professors de la nostra facultat, i Joan Benach, i amb presentació institucional del rector Dídac Ramírez. Podeu llegir la notícia sobre la presentació de l’informe, que ha estat doble (primer en roda de premsa, i després obert a la comunitat educativa), a la pàgina oficial de la UB.
Membres de la nostra assemblea han assistit a l’acte, que ha comptat amb un auditori reduït (una quarantena de persones), per això aquí exposem les intervencions dels ponents i les idees bàsiques de l’informe.

 

D’entrada, el rector ha iniciat la presentació amb un discurs pròpiament institucional en què ha dit que el panorama universitari és complex, si bé ell sobretot centrava aquest terme en l’estalvi i la racionalització. En tot cas, s’ha mostrat crític amb les noves mesures aplicades perquè, afirma, s’han fet sense el debat necessari ni el consens dels rectors, per això, en realitat, el reial decret no ha patit ni una sola modificació i és tècnicament molt feble perquè l’augment del 66% no està aplicat a un sistema de costos ben definit. Però no s’ha estat de dir, d’altra banda, que la UB farà lluita en favor de l’austeritat, si bé és cert que no a qualsevol preu. Ha sentenciat, a més, potser de manera una mica grandiloqüent, que cal fer “revolucions en l’àmbit de la democràcia i els valors i desterrar els que imperen en aquest moment”.

Sobre la base de les paraules del rector, Joan Benach ha presentat l’OSU i ha dit que, precisament, busca considerar críticament la universitat i fer estudis documentats i rigorosos i fomentar debats socials.
És en aquest punt quan Vera Sacristán ha exposat ràpidament els cinc aspectes principals que tracta l’informe, tot sabent els seus objectius: anàlisi econòmica i tècnica de l’evolució dels preus en els darrers 10 anys per comparar-ho amb les comunitats autònomes i l’OCDE; i veure l’impacte dels preus sobre l’estudiant, com ajuda aquest al finançament de la universitat.

1. Evolució dels preus: han augmentat per damunt de l’IPC, entre un 13% i un 15%, però en els màsters un 40%, si bé cal saber que hi ha preus molts diferents en els màsters.

2. Comparació amb les CC.AA.: Catalunya és una de les més cares, però amb disparitat de preus dins de la mateixa comunitat autònoma entre una carrera i una altra, i disparitat de preus també entre comunitats autònomes.

3. Comparació amb l’OCDE: Espanya té uns preus elevats, per descomptat no és cert el que diuen els polítics que és barat; de fet, és el sisè estat més car de la UE. Cal tenir present que la disparitat de preus dins de la OCDE no correspon a la situació demogràfica i econòmica dels estats (és a dir, no hi ha correlació amb la riquesa), sinó que és causada per decisions purament polítiques. Els mateixos criteris de l’OCDE defineixen quatre models, o quatre grups, d’estats segons els costos de les universitats i el gaudi de beques: estats amb universitats gratuïtes amb gran disponibilitat de beques; estats amb universitats amb preus elevats amb gran accés a beques; estats amb universitats amb preus elevats però amb un reduït percentatge d’estudiants que gaudeixen de beca; i estats amb preus relativament baixos i amb un reduït nombre d’estudiants becats.

4. Impacte sobre l’estudiant: el càlcul de l’informe, ben contrastat, presenta un percentatge superior al costos dels estudis que, diuen les autoritats, ha de sufragar l’estudiant: inicialment el discurs polític deia que els estudiants pagaven el 12% i després el discurs va passar a afirmar que pagava el 15%, per justificar la decisió política de fer que l’estudiant sufragui el 20% dels costos de docència.
Ara bé, no existeix metodologia adequada per estipular les proporció de docència i recerca a la qual correponen els costos, per això el que es diu es refereix al conjunt. Així mateix, és difícil estipular quin percentatge del cost del servei que rep l’estudiant és finalment pagat per ell. En tot cas, l’OSU estima que el 60% dels costos de les universitats es corresponen a la docència. Si es calcula el percentatge del preu públic respecte dels pressupostos, que cada cop destinen partides més baixes a les universitats, i se suma el conjunt de preus acadèmics, l’estudiant acaba finançant el el 21, 38% a Catalunya, amb la qual cosa se superaria la quantia fixada com a objectiu polític, argument que serveix per justificar la pujada de taxes.

5. Què es pot preveure?: el futur és incert, però Sacristán afirma que un augment tal (66% en graus i màsters i 40-50% en màsters no professionals) representa un canvi en les regles de joc per als estudiants que ja estan dins. Certament fixar preus en funció dels costos és una nova variable movedissa: si la demanda canvia, el preu canviarà, però el mateix preu afecta la demanda.
Conclou que si l’estudiant està pagant ja més del 20% dels estudis, l’aplicació del decret llei es pot fer perfectament sense incrementar preus.

 

Un cop exposat l’informe, ha pres la paraula Jorge Calero, que ha centrat la seva intervenció en la redistribució i l’equitat. Ha afirmat que la distribució d’accés a la universitat és lleugerament regressiva, era molt acusada fa dècades, però ara no tant. Les taxes d’accés, però, estan estables i es frena la democratització encara que accedeixi més gent a la universitat.
Ha posat sobre la taula el debat sobre els beneficis privats i públics de la universitat, si bé no estan els beneficis socials ben estudiats: quina és l’elasticitat preu pel que fa a les taxes? Així, no només és qüestió d’eficiència -afirma-, sinó també d’equitat: a qui afectarà més. En efecte, incrementar costos privats és un recurs fàcil per als finançadors i reduiria la regressivitat si els qui estudiessin fossin rics, però per contra els qui tenen menys recursos no entraran tant a la universitat. Així, es tracta d’una paradoxa de la regressivitat que posa en dubte l’equitat. En aquest sentit, Calero ha presentat una dada: de cada cohort d’edat, el 60% dels membres accedeixen a la universitat a l’OCDE, cosa que representa un augment del 22% entre 1995 i 2009. Això no fa, a més, que l’educació superior estigui sobredimensionada, perquè, afirma amb un to economicista típicament socialdemòcrata, és una cosa necessària per al sistema productiu.
Ha volgut criticar igualment el discurs ideològic (el que ell ha anomenat el “folklore”): s’utilitzen criteris antics per a necessitats diferents. Per exemple, com es poden compaginar l’universalisme i l’excel·lència? De la mateixa manera, ha volgut desbancar la frase política tan usada que diu que fins i tot els estudiants, els repetidors, han viscut per damunt de les seves possibilitats.

En darrer lloc, Agustí Colom ha volgut contextualitzar unes idees generals que cal tenir presents. Sobre el finançament, ha dit que en un sistema de finançament públic s’ha de dir en què es gasten i reperteixen els diners, per tant és absurd dir que la universitat és deficitària, perquè no busca exactament el benefici. Apujar les taxes, sota l’argument que no hi ha una prestació directa dels impostos, pot provocar una resposta contractiva que entra en contradicció amb els objectius buscats pel finançament del sistema distributiu. Tant és així que el finançament s’ha de determinar en funció del perquè volem universitat pública: l’educació superior provoca externalitats d’efectes positius, llavors hi ha una necessitat de contribuir-hi la societat en conjunt.
Pel que fa a l’accés, ha afirmat que la posició d’accés a la universitat espanyola és un 25% inferior al que correspondria al nivell de desenvolupament. Si les universitats són ineficients com alguns diuen, no és pels motius que esgrimeixen.

 

Finalment, per tal de tenir unes idees més clares sobre alguns aspectes, que amplien tota l’exposició i segueixen la línia de la intervenció del professor Colom, és molt recomanable, tal i com contínuament ho han anat dient els ponents, de llegir al final de l’informe en només cinc pàgines 8 preguntes freqüents:
1) L’estudiant paga massa poc?
2) Els estudis universitaris són una inversió privada o social?
3) Els contribuents estan pagant la universitat als fills dels rics?
4) La manera de coresponsabilitzar l’estudiant és augmentar els preus?
5) Preus o impostos progressius?
6) Preus més alts acompanyats de més beques, són la millor solució?
7) El deute estudiantil és el garant de la igualtat d’oportunitats?
8) És l’augment de preus inevitable a causa de la crisi?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s