Resum de la xerrada “Del deute il·legítim a les retallades socials”

En la segona xerrada de la setmana, que va tenir lloc el 26 de novembre, organitzada dins del cicle “De la crisi de règim a les veus del canvi social”, intervenen Ramon Franquesa, professor d’Economia de la UB, Inés Marco, que fa el doctorat a la UB i és membre de la Plataforma Auditoria Ciutadana pel Deute, i Isabel Chacón, membre de la campanya Juntes Podem!

Intervenció de Ramon Franquesa:

El professor Franquesa en la seva intervenció critica la naturalesa dels pressupostos i els efectes negatius sobre el benestar de les persones. De fet, ja recalca que els nous pressupostos que properament s’han de votar al Parlament (i per aquest motiu emplaça tothom a envoltar el Parlament el 4 de desembre contra els pressupostos) són profundament antisocials. S’hi recull que cal assolir un objectiu del dèficit de l’1%, la qual cosa vol dir que el dèfcit que el govern podria gastar durant l’exercici queda prelimitat. Aquesta ha estat una imposició de la UE, un espai polític que no ha estat escollit i no es pot ingerir en la sobirania dels estats. CiU i ERC, però, accepten la submissió: ells parlen de la sobirania quan es refereixen al dret a decidir, però ignoren els efectes negatius de les seves polítiques i no contemplen altres tipus de sobirania.
Per culpa d’aquesta prelimitació en els pressupostos, es consoliden les retallades. Fins a dia d’avui, ja hi ha un 22% de retallades acumulades. Òbviament, això té el seu efecte negatiu en el benestar de la gent: Catalunya és el segon país més desigual de la UE, per darrera de Letònia.

En l’àmbit educatiu, s’ha passat a destinar un 5,4% a un 4,8% del pressupost. Es demostra, així, que hi ha altres prioritats que no són atendre la ciutadania. En efecte, com que econòmicament no s’aposta per una recuperació productiva, es pretén, en canvi, augmentar el pagament el deute. Aquí és on trobem la vinculació entre la crisi del deute i les retallades i les polítiques neoliberals.
Per treure diners per pagar, hom defensa les privatitzacion, per això la Generalitat es ven patrimoni púlbic, edificis de l’administració. També es pot arribar a les privatitzacions en l’ús dels recursos, com és el cas de l’aigua (que ha portat gran corrupció), amb la qual cosa es fa negoci amb recursos imprescindibles.

Es pot preveure que aquests pressupostos no es compliran, sobretot per la banda dels ingressos. Per exemple, la tarifa que es vol aplicar als bancs s’ha muntat molt malament tècnicament, per la qual cosa ben probablement s’esmentarà i no passarà. És cert que s’han pretès imposar més taxes, sí, però això no té perquè fer augmentar els ingressos, com ha passat a la universitat quan es van augmentar les taxes dels estudiants. En el cas del patrimoni públic, no se’n rendibilitzarà la venda, perquè es ven a preu de saldo. A més, cal tenir present que és fals que vendre patrimoni públic ajudi a pagar el deute, ja qualsevol economista sap que el deute net es comptabilitza restant al que es deu el patrimoni propi. Amb tot plegat, ens trobarem que no hi haurà ni tan sols per pagar coses que sí que es contemplaven en els pressupostos.
Un dels arguments de tipus nacionalista que s’esgrimeixen com a justificació de les retallades és la situació fiscalment injusta de Catalunya dins de l’Estat. Eefectivament té un tractament fiscal que no és equilibrat. Ara bé, el professor Franquesa observa que, suposant que es reequilibrés, el guany només compensaria el 15% de la despesa social. El problema, per tant, es troba en les polítiques que ara s’apliquen.

La solució passa per canviar el marc en el qual s’insereixen aquestes polítiques. Convé seguir unes profundes transformacions econòmiques, que són, segons Franquesa, les següents:

  • Cal un nou sistema monetari, però no és necessari sortir de la zona euro, si bé aquesta és una discussió que divideix els economistes progressistes. La qüestió és que ara simplement el BCE té prohibit deixar diners a la gent o a les administracions, sinó que els deixa als bancs privats, que fan negoci amb el deute, ja que les administracions i la gent cada cop deu  més.
  • Cal declarar il·legal el deute que s’ha imposat per aquesta estafa financera.
  • Cal posar recursos en l’activitat social productiva.
  • Cal protecció social per als més dèbils, d’aquí la iniciativa de la renda garantida, que reconeix, a més, el mateix Estatut de Catalunya.
  • Gravar els més rics. El que ara es produeix és una redistribució en benefici dels pocs més rics.

Finalment, el que nosaltres podem fer per començar a plantar cara és seguir tres senzils passos:
1) Informar-nos, per frenar la ignorància induïda pels mitjans de comunicació;
2) Organitzar-nos, tenint en compte que mentre nosaltres estem en multitud d’organitzacions de protesta el nostre adversari sí que està profundament organitzat i segueix rigorosament el seu pla; i
3) Lluitar, perquè anar a votar cada 4 anys no canvia la cosa de fons, sinó que cal també una responsabilitat personal i compromesa amb la mobilització permanent i contínua. Podem ser imperables si tots els aturats i tots els qui acabem desprotegits ens movem. Davant d’això, els poderosos tremolen. Per exemple, no hi haurà policia que pugui aturar tots els desnonants si decideixen esbotzar la porta de casa i ocupar-la. Ara bé, això és un procés, i no accions radicals concretes.

Intervenció d’Inés Marco:

Inés Marco, membre de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, ens explica, en primer lloc, el treball d’aquesta organització: sorgeix el 2011 de la confluència d’organitzacions que treballen sobre el deute extern i el 15-M i altres moviments que investigaven sobre el vincle entre deute i retallades. Efectivament, l’objectiu d’aquesta plataforma és comprovar ben empíricament (d’aquí que durant la seva intervenció hagi ofert tantes dades) quina és la naturalesa del deute i vol exigir que deixi de pagar-se una irresponsabilitat dels bancs amb els diners públics.

En segon lloc, la Inés ens explica com està la situació del deute i, per començar, recalca que cal observar el paper dels estats de l’hemisferi sud, ja que allà ja ha passat amb el deute el mateix que passa ara aquí, i de fet segueix passant. Els mitjans de comunicació, tanmateix, volen amagar veritats que eren molt evidents. Per aquest motiu, la Inés es pretén desmitificar tres enganys que s’han anat difonent: que el deute és públic, que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i que el sistema de drets socials és insostenible.

1. Sobre la naturalesa del deute:
Un dels discursos preponderants és que ens trobàvem davant d’una crisi de deute públic, tot i que en realitat inicialment era privat. Del deute privat, a més a més,  només un 25% correspon al deute familiar, la resta és d’empreses, així com bancs, cosa lògica si sabem que Espanya vivia en una bombolla. Però encara hi ha més: el 95% d’aquest deute privat d’empreses correspon a les grans empreses. El motiu pel qual es va tornant cada cop més públic és perquè el seu deute privat s’acaba socialitzant pels rescats, amb la qual cosa és l’Estat qui assumeix la càrrega.
Les dades demostren, per altra banda, que els bancs i les empreses espanyols estan endeutats sobretot amb bancs alemanys i, en segon lloc, amb francesos. Això vol dir que si la banca espanyola diexés de pagar, tot seguit cauria la banca alemanya, i darrera seu la francesa, per la qual cosa llavors hauria de ser l’Estat alemany qui sufragués el deute. D’aquí s’entén la gran pressió política.

2. “El sistema de drets és insostenible”?
Un segon mite que es deia és que l’estat de benestar és car, fins i tot que malversa diners. Una simple comparació de dades entre Espanya i Europa demostra que això no és així: la despesa social d’Espanya sempre ha estat per sota de l’europea. L’economista Vicenç Navarro, ens recorda la Inés, ho ha estudiat molt bé. No és cert, per tant, que no es pogués pagar aquesta despesa social.

3. “Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”?
Ha estat dominant sempre un discurs que culpabilitzava la ciutadania de la crisi per, suposadament, haver viscut per damunt de les seves possibilitats, com volent recalcar (i tot sovint el discurs ho presentava unit al punt que el sistema de drets és insostenible) que hi ha hagut molta despesa. Tanmateix, tot això es deia sense presta també atenció als ingressos. Sabem que el gruix dels ingressos és l’IVA i l’IRPF i, per altra banda, l’impost de societats ha anat disminuint en els últims anys. Si de debò hem de tenir una fiscalitat més equilibrada, també s’ha de reformar el sistema d’ingressos, i no les despeses.

En una tercera part de la seva intervenció, la Inés es torna a fixar en el circuit de pagament del deute: les ajudes públiques a la banca. És evident que la banca té un problema de solvència i no de liquiditat, d’aquí que s’impulsin públicament mesures de capitalització, amb la idea que l’Estat assumeixi el deute socialitzat. Dels molts tipus d’ajudes públiques, però, s’observa que la més comuna no és la capitalització directa, sinó l’existència d’avals, és a dir, l’Estat avala els préstecs dels bancs en cas que no poguessin retornar-lo.
Sigui com sigui, en total s’han dona 1,4 bilions d’€ a la banca des de 2010. Cal adonar-se, a més, que cada cop cal pagar més interessos del deute, per això es tindran menys diners públics per destinar-los a altres coses. Dels pressupostos espanyols per al 2013, el pagament del deute ja suposa un 11%.

En definitiva, coneixent tota aquesta situació, la PACD es proposa considerar el deute il·legítim. Com que hi ha hagut decisions polítiques d’alt nivell, no s’ha discutit en societat si volem afrontar els problemes que tenim, si hem de pagar o no el deute. La ciutadania només ha d’afrontar, per aquest motiu, el que ha fet la societat. En canvi, el que els governants fan és, com s’ha demostrat amb la reforma de la Constitució, fer prioritari el pagament del deute per davant de l’oferiment d’altres serveis. Per aquest mateix motiu, també es pot dir que aquest pagament del deute també és il·legal.

Intervenció d’Isabel Chacón:

Dos seran els temes que tractarà: en primer lloc, l’aspecte organitzatiu de Juntes Podem!, la campanya cívica per aturar els pressupostos, i, en segon lloc, el que es dediquen a fer.

Ja des del 15-M es va decidir d’organitzar-se en barris i amb els veïns i, sobretot, els centres de treball, i d’intentar fer confluir tots els nuclis organitzatius. D’aquí que sigui significativa la unió amb el sector de la sanitat i de l’educació. S’han muntat, per això, plataformes organitzatives més enllà del que poguessin fer els sindicats majoritaris.
Des del 23 de febrer, tots els col·lectius van decidir seguir tres punts compartits organitzatius i de coordinació, a fi de donar força al moviment i sabent que les decisions polítiques que es prenguin i les materialitzacions en els pressupostos no tenen per objectiu enfortir els drets ciutadans. Aquest tres punts van ser:
1) Suport mutu.
2) Desobediència, no només als pressupostos, sinó de tots els espais decisoris, perquè el que decideixen afecta enormement a tothom.
3) Campanya per atrrar els pressupostos “de la misèria”.

És d’aquesta tasca organitzativa, amb la qual es pretenia fer alçar els discursos, fer pedagogia i arribar a tota la població, va sorgir, per tant, la campanya Juntes Podem!. Gràcies a la tasca de tots els col·lectius, s’han pogut extreure quatre eixos del que representen els pressupostos:
1r: La ciutadania paga els beneficis dels aprofitats de la crisi.
2n: Es venen els béns comuns.
3r: S’aguditzen les retallades i les privatitzacions.
4t: Els rics no paguen.

La campanya de Juntes Podem! va començar amb un escarni i un repartiment de cartes als parlamentaris per demanar-los que desobeïssin. Es tracta d’un acte simbòlic que pretén, però, constatar la gravetat de la qüestió i mobilitzar la ciutadania. De fet, el proper dia 12 de desembre s’han de discutir els pressupostos al Parlament.
Aquest ha estat l’inici, doncs, d’una campanya que vol tractar els problemes directament entrant als centre de treball, sobretot dels serveis públics, així es fa caliu i es fa veure a tots els treballadors que no han de tenir por. És molt important la mobilització, per això. Efectivament pot començar a l’espai sectorial, però s’ha de traslladar a l’ambient general, d’aquí el paper de Juntes Podem!, que ha de ser una plataforma que igualment ha de seguir encara que s’aprovin els pressupostos.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s