Resum de la xerrada “Desobeïm, en marxa pels nostres drets!”

En aquesta xerrada culminant del cicle “De la crisi de règim a les veus del canvi social”, Gerardo Pisarello, professor de Dret Constitucional de la UB, ens dibuixa el marc teòric de la desobediència civil, Gabriela Serra, activista antimilitarista, també hi reflexiona, Gala Pin, membre de la PAH, ens explica les experiències de la PAH com a exemple efectiu de lluita, i finalment Diego Cañamero, portaveu del Sindicato Andaluz de Trabajadores, ens exposa la seva experiència a la seva terra i ens exhorta a fer front als embats contraris al benestar de la més necessitats.

Intervenció de Gerardo Pisarello:

El dret a la resistència, a desobeir, tradicionalment s’ha considerat menys justificat davant de democràcies representatives i constitucionals, perquè la gent té altres canals per expressar-se, sobretot de tipus institucional, i se li reconeixen drets, llavors la desobediència tindria el paper marginal de corregir injustícies.
Tanmateix, en un règim que cada cop és més difícil de dir-se democràtic potser cal replantejar el paper de la desobediència. Perquè, del règim que tenim ara, els grans teòrics de la democràcia, avisa Pisarello, en dirien oligarquia, un règim que tolera simplement unes llibertats, tot i que cada cop són més difícils de mantenir; un règim amb una representació que no només no satisfà tota la ciutadania, sinó que ja ni tan sols porta la veu dels votants; un règim al servei de les empreses i que segueix les exigències del retorn del deute més que no pas l’observança dels drets.

La desobediència civil capa més és l’única eina per frenar els embats autoritaris i posar fre als poders. Com a resposta, s’acostuma a dir que la desobediència no segueix la llei. Però no ens hem de deixar enganyar: la gent que precaritza les relacions laborals, que fa grans fraus fiscals, que privatitza béns comuns… aquests són en realitat els grans desobedients de la legalitat. Qui ocupa els pisos buits, qui ocupa els CAP, els qui ocupen terres… aquests són els qui de defensen més bé els drets i garanteixen de debò el seu exercici.
Cal tenir present, doncs, que la desobediència civil no és només qüestió de legitimitat, també és una qüestió de legalitat, perquè són els qui han construït aquesta legalitat de la qual tan parlen els qui l’incompleixen realment, ells fan una “desobediència incivil”, vulnerant els seus propis principis i criticant aquells que es remeten a la constitució per defensar, per exemple, el dret a l’habitatge.
La de la ciutadania és una desobediència per reclamar no pas privilegis, sinó drets, una desobediència que tot sovint, en definitiva, s’alinea amb la llei, però en contra de la lletra petita de la legalitat que els poderosos pretenen fer servir en benefici propi.

La desobediència ha de ser contagiosa, activament no violenta (però això no vol dir no conflictiva) i massiva, ja que així ot ser transformadora i no la podran aturar. Pisarello ja ens emplaça, per aquet motiu, a trencar amb la por, amb la servitud voluntària: com va dir Luther King, “el problema no és la perversitat de la gent dolenta, sinó la indiferència de la gent bona”.
Tot això s’ha de fer perquè estem en un règim estructuralment violent, que fa el que sigui per assolir els seus objectius. Però adonem-nos que és també un règim senil que ha perdut la seva credibilitat. Pisarello, per il·lustrar-ho, recorre a una altra cita, de Lichtenberg: “Quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen perden el respecte”. No és justificat, per tant, el menyspreu amb el qual els poderosos tracten els moviments desobedients.

Intervenció de Gabriela Serra:

Comença observant que potser ens trobarem en una democràcia legal, però no és en cap cas democràcia ni social ni econòmica. Nosaltres, la ciutadania, estem sent actualment súbdits, per això ens hem de rebel·lar. Com deia Gandhi, el perill més gran per a la llibertat és la por. Perquè darrera de les formes, de la por que ens impedeix veure més enllà i moure’ns, els qui són els amos del món poden seguir fent el que volen.

Les campanyes de desobediència civil, per petites que siguin, són obertes, públiques, amb procés i objectiu compartits i coneguts. D’aquí surt la seva força; això és el que permet que sigui un moviment massiu, sense por.
Són les característiques d’aquests moviments, per tant, el que fa por a les democràcies procedimentals, com la nostra. Gabriela Serra indica, en aquest sentit, els tres passos innegociables i fonamentals que han de tenir: dissidència, resistència i incidència.
Si no fos cert que és això el que fa por als poderosos no es podria explicar la nova normativa del Ministeri de “seguretat ciutadana”, que pretén evitar tal forma de protesta criminalitzant i perseguint les pràctiques de la no-violència activa. Però el règim es posa en evidència, perquè com menys tolerància, més fàcilment veurem que l’Estat no és democràtic. Això dóna llum al fet que la dissidència no l’accepten, en canvi els amos del règim el que fan és legalitzar el seu poder: no és que violin les seves pròpies lleis, com deia el professor Pisarello, sinó que les fan a mida del seu poder a mesura que avança la desobediència, observa la Gabriela.

Acaba reflexionant sobre el fet que tots els nostres actes de llibertat tenen un preu, per tant tots els nostres actes de desobediència tenen un cost. Però és un cost que s’ha d’assumir, que permet que sorgeixi també solidaritat. I cal tenir present que potser la desobediència és la nostra expressió d’exercici del dret individual a decidir, però en global es refereix a la moral del bon ciutadà, perquè la manera d’incidir en una democràcia és el dret a al desobediència, és la nostra responsabilitat. Amb la desobediència, conclou la ponent, tenim la força de la raó, mentre que els poderosos usen la raó de la força i continuen armant-se de les seves lleis i armes. I hem d’estar preparats, perquè anirà a pitjor.

Intervenció de Gala Pin:

Com a representant de la PAH, fa un relat dels fets i accions que la Plataforma dur a terme en la seva campanya de desobediència civil. Fan front al que és injust.
Ens detalla el que busca i persegueix la seva tasca:

  • Demandes de mínims. No s’ha de ser maximalista, sinó ambiciós, intransigent amb coses fonamentals i mínimes, com la dació en pagament.
  • Crear hegemonies.
  • Acció escalar: la desobediència activa és l’última solució davant del fracàs de totes les altres vies. D’aquí la campanya de l’Obra Social de la PAH, perquè alliberar els pisos buits que tenen els bancs és l’única manera de fer efectiu el dret a l’habitatge.
  • Activitat col·lectiva: així es pot fer perdre la por i es pot fer que el ciutadà (el qui ha perdut el pis) s’adoni que no té la culpa de res. L’enemic, en canvi, és comú a tots.
  • Hipòtesi victòria: cada un dels èxits aconseguits per les pràctiques usades és una victòria.
  • Interpel·lar les administracions. Això de fet no es deixa de fer mai, és inherent a la crítica i la desobediència, ja que la PAH acaba fent el que hauria de fer el poder públic. A més, la interpel·lació té lloc realment a l’escena política, perquè es fa palès que les administracions no fan res, no fan el que haurien de fer, per la qual cosa perden la legitimitat. És en aquet punt quan la ciutadania actua, perquè la sobirania real no recau sobre els poders instituïts.

Totes les campanyes que duu a terme la PAH, per tant, segueixen aquests punts. Són característiques dues campanyes: Stop Desnonaments i Obra Social de la PAH. Així mateix, també duen a terme escraches, amb els quals es demostra que la por ha canviat de bàndol. Cal, per això, diu la Gala, no desanimar-se: els poders fàctics poder estar-se armant, però la PAH experimenta cada dia que “sí que es pot”, com sentencia el seu lema.

Intervenció de Diego Cañamero:

Es refereix d’entrada a les injustícies que pateix Andalusia, el mal tracte que ha rebut. Per exemple, el 30% de les terres són considerades com les millors de tot Europa, però en canvi és un territori amb molt d’atur i dos milions de persones en extrema pobresa. Per contra, als rics no els importa mai el benestar ni el sentiment de la gent. Qui governa, si no compleix les seves promeses, si no sap gestionar-ho, si no respecte els drets, es posa en contra del poble, el qual ja no creuen que el representin. Els poderosos actuen fora de la legalitat i de manera immoral. Ells sempre s’omplen la boca de la legalitat, de les normes, de les regles democràtiques… però quina legalitat -es pregunta Cañamero-, quines normes, quines regles? Les seves regles, exigeixen els podersos, a les quals volen que ens hi sotmetem. Però el poble, afirma rotundament en Cañamero, no accepta la seva legalitat, i per això cal la subversió, que no ha de ser cosa individual, perquè tot el que passi a la societat és acció social i afecta a tots.

Des d’Andalusia, la seva organització ja ho procura fer, no pensen permetre que la terra se la quedin els rics. Si convé, a més, també persegueixen els polítics cap a casa seva. Cañamero critica que això es criminalitzi: els politics poden posar el vot per sota la porta, entren a les cases particulars per la televisió, prometen coses que no compleixen i a sobre acusen els qui defensen els seus drets de criminals, doncs això és rebutjable. [En realitat, en ponent directament envia els polítics a la merda, sense dubte la seva intervenció és una exhortació difícil de resumir, per això és ben recomanable de veure’n la gravació]

Diego Cañamero també es refereix a l’acció d’expropiar menjar, una acció que no és només una denúncia, sinó que realment hi ha necessitat de menjar entre els seus. El menjar que van expropiar és de primera necessitat, els aliments que la mateixa Creu Roja considera indispensables. Els poderosos, diu el ponent, s’alarmen davant d’accions com aquesta.
Davant d’un sistema que tracta els desafavorits injustament, en Cañamero es va declarar insubmís a la justícia, la qual cosa vol dir que guarda sempre silenci quan està davant d’un jutge. I està disposat a pagar el cost que això i tota desobediència impliqui, perquè la lluita per la justícia s’ho mereix. No es pensa sotmetre a un sistema de justícia que afavoreix els pocs poderosos, els quals, a diferència d’ell mateix, sí que s’han comportat immoralment.

Actualment, des d’Andalusia estan intentant tirar endavant una campanya per fer una marxa sobre Madrid el 22 de març des de tots els llocs de l’Estat, per col·lapsar la seu del poder central. Perqùe és un sistema polític injust que colpeja tot ciutadà, independentment del vot que hagi emès. Ha de ser, per això, una marxa conjunta, massiva, a la qual tothom s’uneixi, tota la classe obrera, per dir-li al govern i als que el govern representa que no ens agraden, que volem canviar de sistema. No podem permetre que els poderosos segueixin amb la seva, perquè s’ho estan carregant tot. És inaguantable, per exemple, que facin una comissió d’experts sobre les pensions en la qual 9 dels 12 membres són representants de la banca.

Des de la seva organització ja s’han adonat que són diners públics tot el que es malversa i el que la corrupció mou, i que els poders públics segueixen fidelment els banquers i financers. I això és quelcom que no pensen tolerar, és una vergonya.
Tot plegat s’evita amb la lluita al carrer, pacíficament, la mobilització i la unitat. El poble està legitimitat i té el deure ètic de rebel·lar-se contra els pocs que pretenen mantenir els seus privilegis. Per aconseguir que la lluita sigui massiva, diu per acabar en Cañamero, hem de conquistar el poble, hem d’enamorar el poble, amb el nostre exemple, les nostres propostes i el nostre discurs, perquè la revolta contra els rics és la manera d’acabar amb la injustícia.

Anuncis

One response to “Resum de la xerrada “Desobeïm, en marxa pels nostres drets!”

  1. Retroenllaç: Xerrada sobre la desobediència i la marxa que el SAT ha proposat | El principi de...

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s