Resum de la xerrada “Joves i professorat, en lluita contra la precarietat laboral”

En la quarta sessió del cicle “De la crisi de règim a les veus del canvi social”, que va tenir lloc el dia 28 de novembre, Clara Camps, professora associada de Sociologia de la UB, explica la situació precària dels professors, Cristian Cortés, estudiant i becari amb una beca de col·laboració i membre de la Coordinadora Obrera Sindical, ens exhortarà a organitzar-nos, i Álex Rosa, membre de l’Assemblea de Personal Interí i Substitut, ens explicarà com es troba la situació a secundària.

Intervenció de Clara Camps:

Recalca que el model universitari imposa molta disciplina, i els canvis que es produeixen ara ens ensenyen cap a on està anant la universitat. I el que hem de tenir clar és que no es poden entendre per separat la privatització, la precarització i la mecantilització, sinó que tots són processos interrelacionats que segueixen la idea d’un model universitari que vol deixar el saber en mans d’uns pocs.

Tant és així que efectivament la precarietat no es refereix a simples condicions laborals, sinó la seva vinculació amb l’activitat universitària. Certament, si el coneixement i el finançament segueixen la línia empresarial, llavors la universitat també necessitarà organitzar-se com una empresa. La precarietat és el tractament penós del proletariat, igual que a altres llocs. Per exemple, a la UB més del 40% de professors són precaris, cobren 500€ mensuals.
En aquest sentit, la precarietat serveix per sostenir una universitat pública amb un pressupost més baixa, alhora que també serveix, com sempre passa amb les dures condicions laborals, per controlar, aprofitant que els professors no tenen altres possibilitats per desenvolupar-se professionalment.

Els precaris han de seguir uns passos per arribar a ser fixos: seguir els procediments acadèmics de valoració. Això funciona, llavors, també com un sistema de control. Per exemple, escriure en una determinada revista dóna punts científicament, però esciure un llibre per lliure no val rs. I tot sovint el que no es comptabilitza és allò que té a veure amb una certa implicació social. Altres exemples són el fet que s’exigeix d’escriure en publicacions que ningú no es llegeix; i si el professor té un tema d’investigació que no té subvencions, doncs ho té cru per seguir.
En canvi, es valora el que té a veure amb els requisits i interessos que impulsen el nou model universitari.  Això demostra la inextricable relació dels processos, ja que és, per una banda, control de coneixement i, per altra, una manera de fer que els professors es disciplinin i retroalimentar el circuit d’un coneixement allunyat de la situació social real.

De manera complementària a això, sembla que s’estiguin contruint dues universitats paral·leles: una universitat pública amb graus en mans de professors precaris, i màsters lligats a fundacions privades que reben diner públic i destinats només a qui s’ho pugui pagar, amb professors ben pagats. Així, del grau sortirà la mà d’obra barata, flexible mentre estudia i després, i del màster sortirà la mà d’obra professional.

Finalment, cal adonar-se que la disciplina s’imposa també damunt dels estudiants, ja que el pensament neoliberal és imperant. Per això la Clara adverteix que lluitar per una universitat pública i crítica que reverteixi a la societat segurament comença amb el pensament crític a les aules.

Intervenció de Cristian Cortés:

En un primer moment, ell ens explica la seva experiència d’estudiant i de treballador: ha comprovat que la precarietat efectivament també es troba fora de la universitat. Ell veu que el discurs que afirma que entrar a la universitat farà que l’estudiant tingui feina i sigui més precari és fals, a més cada cop costa més treballar i estudiar a la vegada; per contra, la precarietat comença entrant a la universitat per normalitzar la situació a fi que els estudiants hi estiguin acostumats per quan surtin. Per aquest motiu, el ponent ens diu que les expectatives són pitjors i ens adverteix contra l’individualisme imperant en les situacions problemàtiques.

En últim terme, s’està produint una guerra de classes que expulsa les capes populars de la universitat. Efectivament, l’entrada de capital privat, l’externalització i la mercantilització impulsen passes enormes en favor de la minoria. És més, es vol més o menys mantenir la institució universitària gràcies a la precarietat i a l’expulsió de la gent. En els circuits de places de treball, siguin o no de becari, la competència és enorme i hi ha àrees de treball corporativitzades en les quals es fa difícil l’organització horitzontal.

No obstant això, òbviament, com que no és aquest el model que nosaltres volem, doncs cal trobar la gent que es troba en la mateixa situació precària i organitzar-nos. En Cristian defensa que la universitat no ha de ser un lloc banal, de joc o de simple joventut, sinó que és més que això: el que passa a la universitat no és una bombolla, sinó que està inserida en tota la societat. La precarietat efectivament és arreu i tot el que s’aprengui de lluita política a la universitat pot, per aquest motiu, ser exportat. No ens hem de considerar apartats en una nostra esfera de feina precària, sinó que la feina també és un ambient de lluita i no ens hem de deixar trepitjar.
Ara bé, també ens recalca que si la feina pot ser l’ambient on s’actuï políticament indivualment, no ha de ser, però, una lluita aïllada, sinó en col·lectiu, així ens formem junts i s’evita una forta coacció individual. En aquest sentit, en Cristian acaba la seva exhortació assenyalant que la desobediència ha de ser un dels principis rectors que ha de guiar les nostres lluites.

Intervenció d’Álex Rosa:

Aquest mestre ens exposa la situació de precarització a l’educació primària i secundària. Una primera expressió de la precarització que s’hi pot observar és la retallada en el sou dels docents, i una segona manifestació de la precarització és la retallada de plantilla: en 3 anys s’han perdut més de 5000 mestres a primària, tot i que hi ha més de 100.000 alumnes més. Reduir tant les ràtios demostra que es compten les persones com a simples números.
A conseqüència d’aquestes polítiques, no es poden fer classes en bones condicions. D’aquí que augmentin certs transtorns infantil, com el dèficit d’atenció, cosa derivada també de l’alimentació i de l’estrés que cada cop pateixen més les dones per la situació laboral. A l’escola pública, aquests alumnes cada cop són més desatesos.

Pel que fa a la places laborals, resulta que els interins ja no treballen el 100% del temps, sinó que bàsicament treballen entre el 33 i el 40% de la jornada fent substitucions per malalties i amb sous de potser 500€. A això se suma el fet que cal un permís especial de la Generalitat per poder treballar per tercers, cosa que molts professors volen fer per compensar amb una segona feina la pèrdua de sou.
També s’han reduït les hores de coordinació, entre les quals es comptava l’hora de formació. Això vol dir que aquesta ja no és pagada per la Generalitat, sinó que ara s’anima els professors a compartir el coneixement i les experiències que tenen, per tant no hi ha en realitat reciclatge.
De manera específica, es pot destacar que un mestre que es posi malalt no és substituït totalment, sinó només en el 85% del seu temps. Això fa que es treballi amb plantilla reduïda i, evidentment, afecta l’estrès laboral dels docents i la qualitat que reben els alumnes.
És iguament preocupant la competència que es produeix entre els interins per aconseguir puntuació per mèrits, a fi de ser els primers en les llistes de substitució per tenir plaça. Ara bé, aquest sistema es pretén canviar, perquè un avantprojecte del decret de plantilles estipula que la totalitat dels interins podrà ser escollida a dit: es farà a través de perfils que el mateix director del centre crearà de manera específica, cosa que facilitarà que creï les condicions perquè en la llista que es formi aparegui la persona que l’interessa.

Un altre element que l’Álex destaca és l’exigència d’anglès: de cara al 2018 tots els alumnes que surtin de 4t d’ESO hauran d’haver assolit el nivell B2 d’anglès (que es correspon al nivell 5 de l’EOI). El professor que tingui un nivell més elevat d’anglès passarà al davant de la llista d’interinatge. A més, aquesta mesura lingüística també és una manera de començar la casa per la teulada: ni els professors ni l’escola està  ben dotada, ni hi ha un ambient social favorable per aprendre anglès, per exemple sense programes a la televisió. No s’ha de creure que l’escola pot fer-ho tot (sense una societat preparada, no es podrà impulsar l’anglès, per més important que es consideri). Potser caldria una adaptació a les nostres realitats, opina Álex.

L’últim element que pretén destacar és la previsible falta de democràcia en l’organització dels centres educatius. A partir del projecte de llei, els mestres i els professors no podran participar del projecte educatiu del centre. Però, en canvi, sí que podran fer-ho les empreses de l’entorn que inverteixin capital a l’escola. La ingerència de l’interès privat és espectacular, com queda demostrat, per exemple es podria oferir un programa de pràctiques a tals empreses, la qual cosa implica per a ella treball gratis.

Com a advertència final, el ponent assenyala que tot això no passa a l’escola concertada.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s