Resum de la xerrada “Retallades i mercantilització del sistema universitari”

El dia 27 de novembre va tenir lloc la tercera xerrada del cicle “De la crisi de règim a les veus del canvi social”, centrat en la situació de mercantilització que pateix l’educació. Van participar-hi Noel Huguet, estudiant d’Economia i membre de l’assemblea d’estudiants de la facultat, David Casassas, professor de Sociologia de la UB, Helena Vázquez, estudiant membre del sindicat SEPC i de l’assemblea d’estudiants de Dret de la UPF, Enric Tello, professor de la nostra mateixa facultat i membre de l’Observatori del Sistema Universitari, i Jheysson Salas, estudiant membre del sindicat AEP, de l’assemblea d’estudiants de la nostra facultat i de la Plataforma d’Afectats per les Taxes.

Intervenció de Noel:

En un intent de posar ordre als conceptes de mercantilització i privatització, ens introdueix aquests termes i els ubica dins del canvi de paradigma educatiu que actualment està tenint lloc. Per això, comença fent èmfasi en l’evolució història de la universitat: primer fou una universitat elitista heretada de l’Antic Règim, va evolucionar cap a la universitat fordista, destinada a les masses i necessària per a l’estat de benestar, però actualment canviem vers una universitat empresa, on el coneixement esdevé també sector econòmic. És en aquest sentit que cal entendre el concepte de mercantilització, del qual podem distingir dos eixos:-Funció social: socialització de costos i privatització de guanys.
-Processos interns: negoci del coneixement, privatització parcial.

El sistema integral públic avança cap a un sistema de mercat global, en el qual l’empresa ofereix el seu servei, sense tenir en compte qualsevol efecte, només centrada en la utilitat. Es tracta d’una tendència que ja es podia resseguir des de temps enrera, però òbviament la crisi ha servit d’excusa i d’empenta per a la transformació. Que sempre s’ha volgut fer, es pot comprovar amb les intencions de, per exemple, diversos membres de consells socials.
Així doncs, actualment s’ha impulsat un darrer pla en el procés de transformació, que és l’Estratègia Universitat 2015-2020. És sota el seu paraigües, per exemple, que es fan les beques préstec.

En Noel ja adverteix que grans empreses, i no tan grans, es troben darrera de la transformació. Són, de fet, els membres d’institucions empresarials i també bancàries els que elaboren informes amb els quals pretenen orientar cap a on hauria d’anar l’educació, informes que són els que políticament se segueixen i es consideren fets per “experts”.
Ens trobem, amb això, amb un discurs ben intrincat amb el pensament neoliberal. S’aprofita, a més, la mala imatge i els defectes actuals que té la universitat per voler impulsar el seu projecte. Hem de no deixar-nos enganyar pels eufemismes que es puguin fer servir per justificar-lo, perquè darrera de tots ells i darrera de les idees que l’impulsen només hi ha interès per al capital.

En definitiva, la universitat actualment s’està integrant amb les noves pautes de funcionament general neoliberal: finançament privat, individualisme, competència entre universitats, tranformació del govern… Com a resultat, se’ns presenta una universitat elitista, amb barreres d’accés i que facilita el traspàs de riquesa i treball en perjudici de les classes populars.

Intervenció de David Casassas:

El ponent pretén posar damunt la taula un parell de claus teòriques interpretatives per saber contextualitzar i entendre el fenomen.

En primer lloc, el professor Casassas ens vol situar en la lògica del capitalisme: el capitalisme té a veure amb el que s’ha anomenat acumulació per despossessió. Això és: la transferència dels recursos dels que menys tenen a una minoria i acumulació privativa, per tant que exclou altres parts de la població. Cal igualment tenir present que aquest procés socials va acompanyat de conflictes socials i repressió.
En efecte, com que la privatització és exclusiva i excloent, llavors és quan sorgeixen els problemes i quan els desposseïts han patit un perjudici que els obliga a recórrer a aquells que s’han apropiat de les seves coses.

Aquesta lògica la trobem fàcilment en el camp de l’educació: apujar les taxes pot desposseir-nos en general de quelcom que és comú i que pot ser potenciat com més gent se n’aprofiti. Els recursos que ofereix l’educació, a més, permeten a la ciutadania apoderar-se. Com a alternativa, nosaltres podem pensar formes polítiques per reconstruir el gaudi d’uns recursos que a tots ens afecten i reflexionar com podem fer-ho. Actualment, però, estem a la defensiva davant dels poderosos, però podem passar a l’atac reconstruint els espais que ens apoderen i recorrent, sobretot, a la incondicionalitat dels drets.

En segon lloc, el ponent ens convida a pensar sobre la finalitat de les nostres activitats, a ditingir entre el coneixement autotèlic i el coneixement finalista. Sembla avui dia que amb l’impuls de les noves polítiques i la lògica mercantilitzadora tot acaba caient en la lògica finalista. Però hem de ser capaços d’anar més enllà i saber veure que el mercat no pot remunerar allò que té interès ni la curiositat. Cal reclamar que, si bé el coneixement instrumental és important, també hem de defensar el coneixement autotèlic, tant per principis (perquè val la pena per si mateix) com per donar les bases al coneixement pràctic (perquè el coneixement finalista pugui ser efectiu i tingui sentit).

Per altra banda, però, cal igualment notar que el mercat, en abstracte, no és el problema, sinó l’obligatorietat dels mercats arreu, ja que es converteix en inevitable. Vet aquí perquè la mercantilització és tan profunda socialment. En aquest sentit, en Casassas critica aquesta obligatorietat i pensa, com ja han fet altres marxistes, que hem de poder decidir com volem les societats de mercat.
Per acabar, i seguint aquesta línia, el ponent ja ens llença la idea que podem pensar com han de ser les institucions de mercat en clau emancipatòria.

Intervenció d’Helena Vázquez:

L’Helena pretén concretar algunes de les línies pràctiques a les quals tot els procés de mercantilització, tal i com s’ha detallat, s’està aplicant. També vol, per aquest motiu, donar-nos eines per veure com són els canvis. Ens ho vol exemplificar, en últim terme, tot i que també és problema saber identificar com avança el procés, perquè els canvis són una cosa progressiva. En tot cas, identifica diversos àmbits:

  • Governança: sota la idea que la pública no funciona i que s’ha d’esmenar. Malgrat la proposta específica que ha fet el govern català d’uan nova governança, encara no sabem com es materialitzarà, perquè sempre hi poden haver canvis. En tot cas, el que està clar és que hom té la idea de treure el funcionament democràtic de les institucions universitàries i fer-hi entrar les empreses.
    Així mateix, la nova idea de governament universitari només es pot entendre si es posa en el context d’un mercat d’universitats. Això tindrà incidència en el finançament i en la qualitat del bé del coneixement. Si és un bé mercantil, la universitat estarà sotmesa a una avaluació igual com les que es fan als productes que surten d’una empresa.
  • Recerca: hi ha fuga de coneixement i benefici, ja que són externalitzats. Les empreses aprofiten la infraestructura i el finançament públic. Per exemple, si el projecte investigador resulta ser un fracàs, tota la despesa recau en els diners públics.
  • Centres adscrits: ja són privatius, però reben diners públics. És de suposar que s’agreujarà més.

Intervenció d’Enric Tello:

El professor Tello vol fer èmfasi en el fet que encara que critiquem la mercantilització, això no vol dir que defensem també el model actual, que té igualment els seus defectes. En tot cas, sí que recalca que cal pensar, per poder canviar, en coses grosses que tinguin efecte en l’estructuració de l’educació. En aquest sentit, la passa més gran que s’ha fet de moment per privatització la universitat ha consistit a fer pagar una part molt gran del cost als estudiants i les seves famílies.
Per demostrar això i constatar la situació en la qual es troba l’educació, el professor Tello presenta breument les dades dels tres informes que ha elaborat l’OSU:

  1. En un primer estudi, es va veure que el que paga realment l’estudiant s’ha incrementat enormement.
  2. També es va voler contrastar l’afirmació típica del discurs segons la qual “apujar matrícules és el que fa tothom”. En realitat, a Europa hi ha diversitat de models, no hi ha model únic. Però es pot dir, gràcies a les conclusions d’un estudi comparatiu amb la UE, que Catalunya i Espanya ja són dels territoris més cars.
  3. Aprofundint en la qüestió anterior, es comprova que no hi ha beques per contrarestar l’efecte dels preus alts, com sí que passa a la resta d’estats cars de la UE. A més, la majoria de beques als estats europeus es concedeixen per necessitat, no per mèrit. Segons això, el discurs pel qual s’afirma que es donen més beques és fals. Queda clar quan observem que el grau de cobertura per beques a Espanya i Catalunya ronda el 20%, un dels nivells més baixos de la UE, una distribució, a més, que no es correspon amb els països que fan pagar més.

Intervenció de Jheysson Salas:

Presenta ràpidament un seguit de dades per exposar la situació dels preus de matrícula i, sobretot, de l’endeutament estudiantil. Transmet la idea que el tipus de model universitari tendeix a acostar-se al model anglosaxó, on l’endeutament dels estudiants és enorme i, fins i tot, en les universitats privades la taxa de fracàs és molt alta.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s